PERIFÈRICS I CONSUMIBLES
Dignitat: una història de Shakira Kurosawa, per Javier García Rodríguez
Els funcionaris de Justícia espanyols i els guionistes de Hollywood continuen en vaga. Als primers, els nivells més baixos en l’escalafó justicier, el ministeri del ram de la balança gairebé en funcions, però encara en funcions, els nega un reconeixement de tasques i una pujada de sou que sí que ha acceptat amb jutges, fiscals i lletrats. Qüestió de categories, pel que sembla. Que s’esperin al nou govern, que aquest ja ha cremat les seves naus i ha esgotat els seus pressupostos. Als guionistes de Hollywood, barri de la ciutat de Los Angeles, tampoc els reconeixen les seves tasques, els seus mèrits, els seus emoluments i les seves estrelles al passeig de la fama. Perquè no hi ha fama per a tanta gent. Els guionistes de Hollywood han paralitzat la indústria de l’entreteniment [sic] i el sindicat del gremi pressiona perquè aquesta figura no es quedi al marge. Deia Akira Kurosawa que escriure guions és una tasca molt dura, però que, si algú vol fer pel·lícules, llavors ha d’escriure guions. I que tot el que es necessita per escriure’ls és un paper i un bolígraf. I, per rematar, que només a través de l’escriptura de guions s’aprenen les bases de l’estructura del film i del que és el cine. Kurosawa, compte. Akira. El de ‘Dersu Uzala’. El de ‘Ran’. Si ho volen en versió casolana, les paraules de Mario Casas: «La feina més difícil és escriure. I és la dels guionistes». ¿Una veritat com una casa?
Crear històries, organitzar el relat, buscar una estructura, donar-li un sentit. O recrear una història, desorganitzar el relat, desmuntar una estructura, treure-li un sentit. I au. Que els altres puguem creure’ns que Georgina ha aparegut per sorpresa en l’acte de graduació de la seva germana (potser aquell dia no li van tibar les bragues, com diu en la promo del seu ‘reality’). O que darrere de cada comiat de soltera o solter o solteri hi ha una ‘performance’ menor i en absolut subversiva: guàrdies civils amb bigoti tejerià, equips de futbolistes amb pantalonets molt ajustats, ‘cheerleaders’ amb penis de goma escuma al cap. Per creure’ns que podem assistir a una Trobada Arromàntica en alguna ciutat del sud o a un taller de haiku amb accés il·limitat al material teòric.
La ficció com un comiat de soltera, de solter o de solteri (que, així vist, sembla la defectuosa conjugació d’un verb d’aquell llatí de l’institut). El bigoti de Tejero ja no espanta ningú i les eleccions al juliol fan que les meses electorals s’hagin de muntar als xiringuitos de platja. El gremi futbolístic es debat entre els bolsos masculins, els campionats sense pedigrí, els fitxatges nonats i –de nou– el VAR (o sigui, el xiringuito). I les ‘cheerleaders’ passen al nostre costat amb ‘més pene que glòria’. La tasca més difícil no és escriure. És tenir dignitat, com els funcionaris de Justícia, com els guionistes de Hollywood. Que ho preguntin, si no, als set samurais. Fins a la pròxima i ‘waka waka’.
