Lolita Flores: «Una dona deixa de ser visible quan ella no es veu»

A Lolita Flores (Madrid, 1958) no cal presentar-la, perquè ja va néixer artista fa més de sis dècades. Un temps en què ha après que portar un cognom que pesa tant com el de Flores pot ser un privilegi, però comporta també treballar molt per deixar-lo ben amunt, com el va deixar Lola. I és el que està fent en la música; la interpretació, ja sigui en el cine (va guanyar el 2002 un Goya pel seu paper a ‘Rencor’); el teatre (inoblidable el seu monòleg ‘La plaça del Diamant’), en les sèries (‘Centro médico’, ‘La que se avecina’) o en diferents programes (hilarant com a jurat a ‘Tu cara me suena’). Ara és una d’aquestes dones que ningú veu a ‘Las invisibles’ (SkyShowtime).

Torna a participar en una sèrie, una cosa que no feia des del 2018, a ‘Centro médico’ i ho fa amb una... ¿necessària?

Jo crec que sí. Primer, perquè dignifica i posa veu a aquestes cambreres d’hotel que són invisibles. I la gent en prendrà consciència. I després dona visibilitat a dones que tenim una certa edat, que encara tenim coses a explicar, que encara podem atraure l’amor a un home, que encara podem fer molt per aquesta societat...

Parli’m de l’Espe, una dona amb empenta, que sembla tenir molt de vostè. ¿Què li agrada d’ella?

De l’Espe m’agrada com de mare és, com d’àvia és, com de treballadora és, com de clara és, com de descarada és... (riu). Com se salta les normes, de vegades, i al ser una persona anònima, pot fer-ho, cosa que li envejo.

És una dona passional que aguanta una feina tan dura a base d’Iboprufèn i amb resignació un marit que no l’omple.

I després hi ha allò de la seva filla. Crec que tots fem el cor fort, la processó va per dins i de cara a la galeria de vegades has de posar-hi un somriure tot i que per dins estiguis plorant. És el que passa en la vida real, i aquesta sèrie és molt real. Totes les actrius desprenen realitat, veritat, frescor.

Per aconseguir-ho han comptat amb l’assessorament de l’associació de netejadores, les Kellys.

Sobretot amb la Rocío, que ha sigut cambrera de pis durant molts anys, que ens va ensenyar com es feien els llits. Els matalassos i els carros pesen moltíssim, i tot per dos euros l’habitació. I tot això es veu en la sèrie. Hi ha gent que deixa les habitacions fetes una porqueria i han d’anar a treure’ls les seves merdes. N’hi ha d’altres que no, que deixem les habitacions bé. Hi ha de tot. Des de clients que es posen a la pell de les cambreres, a clients que les tracten....

Isabel (María Pujalte) diu: «Se m’escola la vida netejant lavabos». I això serveix perquè l’Espe faci un canvi en la seva vida.   

Li serveix per fer el pas que no vol fer. Ho deixarem aquí

Es diu que a partir dels 50 les dones són invisibles. No és el seu cas.

Una dona deixa de ser visible quan ella no es veu. Et pots veure guapa no només per l’amor d’un home. Et pots veure guapa, atractiva amb els teus amics, amb la teva família. I no només arreglar-te per conquerir, sigui un home, una dona o un gat. La dona serà dona sempre i amb l’edat que tingui. Sempre hi ha algú que està pitjor. Una ha de tenir seguretat en si mateixa i estar bé per poder mostrar-se bé als altres. Però primer per a una mateixa. Cal arreglar-se per a una mateixa, retocar-se per a una mateixa, anar a la perruqueria a treure’s els cabells blancs per a una mateixa, cal vestir-se com a una li vingui de gust, com una es vegi guapa... És com quan surts a un escenari. Quan no et creus el que estàs explicant, no ho pots transmetre. ¡Cal entrar als llocs com la reina de Saba!

I vostè ha entrat en aquella etapa personal en què disfruta el seu paper de mare i àvia.

El paper de l’Espe també és una mica això: ella ho fa tot per la seva filla i està criant el seu net, ja que està fora del país per coses que s’expliquen en la sèrie. Jo ho he dit moltes vegades en les entrevistes de fa sis o set anys: el que més li demanava a l’univers era ser àvia. I l’univers i Déu m’ho han concedit. Em vaig casar per ser mare i ho vaig ser. Tinc dos fills meravellosos i dos nets formidables. I tinc l’oportunitat de ficar-me a la pell de moltes dones que no tenen aquest privilegi. Que de vegades és un privilegi i de vegades és un martiri. Però pensarem que és un privilegi. O almenys jo ho vull veure des d’aquest punt de vista.

Els joves lluiten contra el racisme, l’homofòbia..., però cultiven l’edatisme.

Ja arribaran. Ho cultiven ara, però no seran sempre així. Ja cauran. La millor experiència que pot tenir una persona és ensopegar ella mateixa amb les seves paraules, amb els seus actes i aprendre d’aquesta pedra.

Una altra frase: «Deixem de ser joves quan deixem de ballar». Vostè no ha deixat de fer-ho mai. I de disfrutar. I això transmeten en els balls que coronen cada capítol.

Et puc dir que jo no he disfrutat tant, perquè tota la meva vida que ballo sola. I ballar una coreografia per a mi ha sigut difícil. He plorat moltes vegades, ¿eh?, perquè per culpa meva es parava de vegades l’escena.

Vaja...

És que fa molts anys que ballo sola a sobre de l’escenari. I soc una mica dislèxica: això de la dreta i l’esquerra ho porto malament a tots els nivells.

No obstant, amb aquests balls, les cambreres se senten lliures.

Són moments de somieig. El personatge d’Elena Irueta va explicant la sèrie i és així com li agradaria veure’ns les seves companyes. Perquè nosaltres sortim al balcó i veiem gent ballant disfrutant i ella des del cel ens veu com li agradaria: a l’altre costat.

On sí que la veiem disfrutar molt és amb ‘Tu cara me suena’. Defensa el seu paper com a jurat amb les ungles.

La meva cadira la defenso. Mentre que estigui asseguda allà, sí. És un programa que m’ha donat molta popularitat. Allà crec que la gent m’ha conegut molt més del que em coneixien. A més, em diverteixo molt. Tinc uns companys fabulosos. En totes les feines que he fet m’he trobat –a excepció d’algú– companys meravellosos. El mateix a les sèries,  a la tele, al teatre, al cine i a la música. Soc una gran privilegiada en aquest sentit. No sé si és pel meu caràcter o perquè he tingut aquesta grandíssima sort....

El que se sembra es recull.

Jo soc com soc. Hi haurà algú a qui li caigui malament i gent a qui li caigui bé. Però he tingut aquesta sort. He treballat amb molta gent i no he tingut problemes amb gairebé ningú. Sempre hi ha alguna ovella negra, però el resultat ha sigut bo.

Ha coincidit en diversos projectes amb la seva filla, Elena Furiase. ¿Li agradaria repetir? 

L’Elena està ara a la sèrie de Telecinco ‘Historia de una venganza’. No m’importaria tornar a coincidir-hi, però crec que és una dona que pot demostrar el que val per si sola.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Sempre diu que se sent orgullosa de la seva mare, Lola Flores, però Lola també ho estaria de vostè.

El que intentem la meva germana Rosario i jo per tots els mitjans és que el cognom Flores, que la meva mare va treballar molt per deixar-lo ben amunt, deixar-lo molt dignament al lloc que li correspon. Ja faci ‘Las invisibles’ o ‘Tu cara me suena’,