The conversation
¿Per què s’associa el ratpenat amb el mite del vampir?
El pobre ratpenat mai ha tingut bona fama a Occident. El seu aspecte curiós, així com el fet de ser un mamífer volador d’estranyíssims costums, que a més és reservori per a un elenc de malalties infeccioses, l’han ajudat més aviat poc. Són pocs els llocs, com la Xina, on el ratpenat té algun prestigi.
Ja Publi Ovidi Nasó (43 a. i. c.-17) en les seves Metamorfosis explicava que Hermes, per donar exemple, va castigar una de les filles pecadores del rei Mínias de Beòcia convertint-la en un ratpenat d’horripilant aspecte. En això mateix van voler transformar molt temps després els historietistes Bob Kane (1915-1998) i Milton «Bill» Finger (1914-1974) al multimilionari Bruce Wayne, per tal que, entre altres coses, infongués el terror als criminals abjectes i guillats que hauria de combatre. Batman es convertiria en el «senyor de la nit».
Es tracta, òbviament, d’una connexió mil·lenària motivada, en gran manera, per l’aspecte d’aquests animals. Però també incentivada durant segles tant per la seva forma de vida com per una peculiar, confusa i imaginativa caracterització taxonòmica que va trigar molt a verificar-se.
Els ratolins voladors de la nit
En contra del que se sol creure, que els ratpenats fossin considerats una manifestació del vampir va ser abans per una estranya associació entre ciència, cultura i antropologia que per les llegendes vampíriques balcàniques.
Tot i que en la dècada de 1750 ja s’havien identificat i descrit molts animals de costums hematòfags, va ser en aquest moment quan van proliferar en els tractats d’història natural els anomenats «ratpenats vampirs», la majoria erròniament caracteritzats com a tals per una mera similitud física, quan la base de la seva dieta no era la sang.
L’existència d’aquests estranys «ratolins voladors» de la nit que parasitaven altres animals va ser utilitzada per molts intel·lectuals de l’època com a «prova decisiva» que el vampirisme era possible com a forma de vida per a un mamífer. I, d’afegitó, que sobreviure alimentant-se de la sang d’altres era factible. Poc va importar que aquesta vinculació entre vampirs i ratpenats hematòfags fos fruit d’una biologia fantasiosa i descontextualitzada.
No s’ha de perdre de vista que, des de temps ancestrals s’assumia com a certa l’associació entre sang, ànima i vida.
De Sud-amèrica, no de Romania
Totes les espècies conegudes de ratpenats xuclasang procedeixen de Sud-amèrica, molt lluny d’on les cròniques situen els vampirs (Europa de l’Est, sobretot). Però això no va suposar un obstacle per als constructors de llegendes. Tampoc ho va ser el fet que moltes espècies de quiròpters siguin en realitat insectívores i/o frugívores, i que fossin considerades «vampires» o «carnívores» per error.
Part de la culpa va ser de Carl von Linné, que el 1758 va catalogar erròniament una nova espècie localitzada a l’Equador: el Vampyrum spectrum. Tot i que avui és conegut com un «fals vampir», l’error del prestigiós naturalista va atiar la fantasia col·lectiva. A partir de llavors van proliferar les descripcions de ratpenats hematòfags, que eren considerats éssers especialment cruels, malvats o insidiosos.
En conseqüència, els ratpenats, als que s’anava carregant de mitologies i faules des dels dies d’Ulisse Aldrovandi (1522-1605) fins als de Georges Cuvier (1769-1832), van esperonar amb força la imaginació de viatgers, escriptors i artistes dels segles XVIII i XIX. Aixlò va contribuir a l’expansió entre la plebs d’infinitat d’errors, no només sobre la naturalesa i forma de vida d’aquests mamífers, sinó també, i per mera associació d’idees, al voltant de la qüestió del vampirisme.
La realitat és que només es coneixen tres gèneres de quiròpters de costums completament hematòfags, tots tradicionalment inclosos en la subfamília Desmodontinae. Hi ha estudis que han provat que es corresponen a una subfamília, la Desmodinae, de la família Phyllostomatidae. Les espècies de ratpenats vampirs d’aquests tres gèneres (el Desmodus rotundus, el Dyphilla ecaudata i el Diaemus youngii), totes sud-americanes, són més similars anatòmicament entre si que amb qualsevol altra espècie de quiròpters. Per això, els zoòlegs consideren que l’hàbit d’alimentar-se de sang podria tenir un desenvolupament evolutiu específic, cosa que implica que podrien compartir un únic ancestre.
La metamorfosi en ratpenat no va ser un invent de Bram Stoker
La veritat és que els «ratpenats vampirs», així com la metamorfosi persona-ratpenat, dotava qualsevol història que un relator eixerit portés a la impremta d’un caràcter exòtic, funest, molt apreciable per a l’estètica en voga del goticisme.
El comte Dràcula no es metamorfosava en ratpenat perquè fos ni remotament una condició intrínseca al vampirisme balcànic que el va inspirar. Ho feia, més aviat, per un mecanisme de préstecs, intercanvis i vulgaritzacions culturals d’anada i tornada, que partien, de considerar els ratpenats hematòfags com a «vampirs».
I aquesta metamorfosi tampoc va ser un invent del seu creador, l’irlandès Bram Stoker (1847-1912), perquè ja es tractava d’un lloc comú en els llibres de viatge de l’època.
Per exemple, l’explorador i taxidermista Charles Waterton (1782-1865), en el relat dels seus viatges per Sud-amèrica, va explicar que buscava llocs per dormir en què poguessin habitar els «ratpenats vampirs», esperant ser la seva víctima per així narrar amb detall els seus costums. N’estava tan fascinat que els anomenava «cirurgians nocturns» i els perseguia amb afany. En les seves imaginatives experiències, s’adverteixen els cursos inspiradors de molts dels contes vampírics escrits a partir de 1850.
La sang de la boca era seva
La veritat és que només les dades reelaborades a posteriori semblaven apuntar en la direcció que el vampir balcànic s’alimentava exclusivament de sang.
En la immensa majoria de les tradicions que ens han arribat, no eren les víctimes vampiritzades que es deien exsangües, sinó que era la boca del vampir exhumat la que es presentava a ulls dels testimonis amb les comissures dels llavis ensangonades. Però la realitat és que els fluids que impregnaven la mortalla –o que envoltaven el cadàver–, donant-li un aspecte inquietantment repulsiu, no eren altra cosa que restes de putrílag comunes al procés de descomposició cadavèrica.
De la mateixa manera, el seu aspecte «rubicund», i fins i tot la seva inopinada grassor, són manifestacions no compreses llavors del procés de descomposició cadavèrica.
Notícies relacionadesPerò és més divertit explicar llegendes. I els ratpenats, vinculats des de l’antiguitat amb tota mena de diables, perversions i maldats –i mal caracteritzats per la ciència del moment–, eren una opció ideal.
Aquest article va ser publicat originalment a ‘The Conversation’. Llegiu l’original.
