Arquitectura
¿I si el carrer de Muntaner hagués arribat fins al mar? Els mapes inèdits de Domènech i Montaner
Tot i que Lluís Domenech i Montaner (1849-1923) és famós per haver construït el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau, la seva obra abasta molt més. Les exposicions organitzades amb motiu del centenari de la seva mort estan donant a conèixer la multitud de facetes d’aquest arquitecte, que té una obra que va patir primer els atacs del noucentisme i després va ser ignorada pel franquisme. El Col·legi d’arquitectes de Catalunya (COAC) inaugura aquest divendres ‘El llegat de Lluís Domènech i Montaner’, una petita però molt interessant exposició gratuïta on destaca la faceta de Domènech i Montaner com a urbanista. La mostra consta de diversos dibuixos originals, plans i dissenys d’edificis, entre els quals en destaquen alguns que mai van arribar a fer-se realitat.
La peça estrella és un gran pla de quatre metres per més de dos que permet observar per primera vegada a mida real el seu projecte de l’eix transversal per a Ciutat Vella. És inèdit i s’exposa per primera vegada després que hagi sigut restaurat. El seu projecte era una solució per connectar la plaça de la Catedral i l’antic hospital on avui s’ubica la Biblioteca de Catalunya. En una època en què el Pla Cerdà s’havia de desenvolupar després de tirar a terra les muralles que encotillaven la ciutat, l’arquitecte va dissenyar una avinguda que connectava tranversalmente el nucli antic. Una via que connectaria amb les dues principals vies que anaven de muntanya a mar. Una, la Via Laietana es va fer realitat. Una altra, el carrer de Muntaner, que s’havia d’haver continuat i hauria arribat al port barceloní pel que avui és la rambla del Raval.
Connectivitat viària
«El meu besavi, el primer arquitecte de la família, va dibuixar el pla imaginant edificis que posaria al centre de la ciutat, com un teatre, un edifici d’oficines, una fàbrica i un mercat que connectaria amb l’eix transversal que va dissenyar», ha explicat Lluís Domènech i Gibau, besnet de l’arquitecte modernista i comissari d’aquesta exposició. «És una de les primeres vegades que un arquitecte prefigura com podria ser la ciutat del futur. Ell va refer les illes del casc antic i va crear una espècie de superillas. A més, va dibuixar els edificis que podrien construir-se en aquesta reforma, en la qual conserva monuments com l’església de Betlem i la del Pi».
Un altre interessant projecte que no va veure la llum és l’Edifici per a les Institucions Provincials d’Instrucció Pública de Barcelona, una espècie de ‘hub’ d’ensenyaments tècnics com ara Arquitectura, Enginyeria i Belles Arts. «Era una superilla a la part baixa de l’Eixample, on connecten ronda de Sant Pere i Bailèn», ha recordat.
En total s’hi mostren 150 documents originals que pertanyen al fons de l’Arxiu Històric del COAC. Abasta des de l’interès de l’arquitecte per l’art i arquitectura romànics, per l’heràldica i per la política –va ser president de la Lliga de Catalunya i diputat al Congrés de Madrid per la Lliga Regionalista– i incideix en el seu eclecticisme i la seva transversalitat.
«Per a ell el romànic obeïa a la seva idea de definir la identitat de Catalunya en plena Renaixença. Representava la formació de la primera infraestructura territorial catalana. Els estudis d’heràldica van en la mateixa línia: identificava els llinatges de la primera estructura social a Catalunya», ha assenyalat el seu besnet.
L’exposició consta de tres àrees. La dedicada a l’eclecticisme mostra com amb fronteres imprecises Domènech i Montaner supera l’herència historicista de l’arquitectura del segle XIX. Ho demostren obres com l’Hotel Internacional de l’Exposició Internacional de 1888, ja desaparegut. La segona part se centra en obres de maduresa, representada bàsicament pels dos edificis que han acabat sent patrimoni de la humanitat: el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. L’última àrea de la mostra reflecteix la transversalitat d’un arquitecte que s’endinsa en el descobriment d’altres disciplines, amb obres que ho exemplifiquen com el disseny de cobertes de llibres, la col·lecció de fitxes d’Arts Sumptuarios i els llibres i textos que va escriure en la seva faceta política.
Notícies relacionadesL’exposició, oberta fins al 17 de setembre i emmarcada en l’Any Domènech i Montaner, aporta interessant informació sobre un dels arquitectes més inquiets que ha tingut Catalunya. «¿D’on treia el temps? Aquesta pregunta ens l’hem fet sovint mentre preparàvem l’exposició. Per descomptat, treballava molt i de forma eficaç però en la seva època els processos burocràtics no eren tants com ara», ha fet broma el seu besnet.
La mostra sobre Lluís Domènech i Montaner no és l’única a la ciutat, en completa d’altres ja en marxa a Barcelona en alguns dels seus edificis, com l’Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana. També el Museu d’Història de la Ciutat ofereix interessants documents sobre els projectes d’aquest coetani de Gaudí. ¿Qui era millor? «Tots dos eren magnífics. Des del punt de vista de Domènech, Gaudí era un gran arquitecte. Durant la seva vida no hi va haver cap mostra d’animadversió, com de vegades s’ha dit. Tots dos tenien personalitats diferents però compatibles».
