Tom Sharpe: un tipus decent que escrivia coses indecents

Poques vegades es pot tenir el convenciment d’haver arribat per fi al teu lloc al món. Hi ha qui mai ho aconsegueix. L’experiència de Tom Sharpe va ser així: va assistir a un congrés literari a Barcelona i a l’agència Balcells, prèvia consulta a l’editor Miquel Alzueta, li van proposar anar a dinar a l’hotel Llevant a Llafranc, a la Costa Brava, un negoci molt cuidat, sense pretensions i familiar. Davant un mar lluminós i en calma, l’autor supervendes que ha provocat tantes rialles, va tenir una epifania. Havia trobat el que buscava. Era l’abril del 1992 i es va quedar allà fins a finals de juny amb la seguretat d’haver trobat la pedra filosofal que li permetria superar la sotragada de la pàgina satisfactòria arrossegada des de feia algun temps. A poc a poc, gairebé sense un pla premeditat, es va anar separant de la seva Anglaterra natal, on tenia dona i família, per centrar-se en un aïllament creatiu que li facilitava el fet de no saber, i no voler-ho fer mai, ni el català ni el castellà. 

Les estades a Llafranc es van fer més i més llargues, primer a l’hotel i després en una casa llogada. Però aquesta pau espiritual no hauria sigut possible si no hagués conegut Montserrat Verdaguer, que ell sempre va anomenar Montsi, potser l’única dona que va saber comprendre’l –d’altres poden dir que aguantar-lo– i l’única que no li va retreure haver-li fallat, perquè, dotada de gran paciència, no es va cansar mai de la seva inutilitat per a la vida pràctica, les seves excentricitats i la seva inveterada dipsomania. La Montsi, psiquiatra de professió, va ser la seva metge, el seu suport psicològic, la seva infermera i la seva secretària, tot en una, i solia presentar-la així, «la meva metge», però la realitat era una altra. Va ser la seva parella, no tan secreta entre els seus íntims, durant els seus últims 16 anys. A l’obituari de l’escriptor, el diari britànic ‘The Guardian’ hi va esmentar la seva viuda, de qui oficialment no s’havia separat, però va ignorar Verdaguer. També va ser la dipositària de diversos encàrrecs postmorten: la cura del seu llegat, la creació de la Fundació Tom Sharpe a la Universitat de Girona i la redacció d’una biografia.

Deu anys després de la mort de l’autor, els tres desitjos queden complerts amb l’aparició de ‘Fragmentos d’inexistència’ (Anagrama / Navona), biografia que Verdaguer va acabar encarregant a l’escriptor Miquel Martín i Serra. «Tom –explica Verdaguer– va escriure una cosa semblant a una autobiografia fragmentària en forma de cartes que va titular ‘Letters to Monsieur Printemps’ però no va finalitzar el projecte avui inèdit perquè creia, màgicament, que si acabava aquest llibre seria el seu final com a escriptor i d’altra banda li resultava impossible parlar del seu pare, que va ser un nazi convençut i amic de William Joyce, lord Haw-Haw, el locutor anglo nord-americà que va treballar per a Hitler durant la Segona Guerra Mundial». Tenint en compte aquesta impossibilitat, va traspassar la patata calenta a la seva companya, i, a més, li va dictar nombroses hores de conversa. «Ho faràs tu, em va dir, en una de les seves idees boges perquè jo no soc escriptora, pobra de mi», recorda entre rialles Verdaguer.  

De tot aquest material se’n va fer càrrec Martín i Serra, que ha integrat a l’obra bona part dels escrits i les declaracions de l’autor i ha quedat captivat per un personatge que no es resumeix només en el d’un individu divertit que escriu novel·les gracioses. Sota la màscara del pallasso, el biògraf hi ha trobat moltes arestes i zones fosques, que indefectiblement tenyeixen d’humor salvatge els seus escrits. Allà hi ha el nazisme del pare, un sacerdot anglicà molt il·lustrat, les idees polítiques del qual al petit Sharpe, que no coneixia res més, li semblaven perfectament decents. Va ser poc després de la mort del seu progenitor, quan es van alliberar els camps de concentració, que es va enfrontar a la veritat gràcies al visionament d’un documental sobre Bergen-Belsen en un moment del tot traumàtic. «Quan vaig descobrir el que Hitler havia fet als gitanos, als jueus, als homosexuals... vaig quedar afectat per a tota la vida», va explicar Verdaguer. I un periodista, en un to més genuïnament sharpenià va resumir: «Va ser com descobrir que Jesús era Charles Manson». 

Desamor maternal

Amb la mare no va tenir més bona sort. Al saber que estava encinta, superats els 40 anys, Grace Sharpe, després d’haver provat altres mitjans, es va posar a saltar a corda desenfrenadament per provocar-se un avortament. El noi es va entossudir a néixer però ella mai el va estimar i va desatendre les seves cures. L’estricta educació metodista sense cap mena de mostra de carinyo tampoc hi va ajudar, per la qual cosa, molt més jove que els seus germans grans, sempre es va sentir un solitari.  

El nivell d’intimitat al qual s’arriba en la biografia és bastant profund. Per part de la seva companya no hi va haver cap mena de censura cap a Martín i Serra, que no ha optat per una hagiografia –impensable en Sharpe– malgrat que va ser l’autor mateix que va deixar els materials i la seva veu apareix continuadament al llarg del llibre. «Sharpe no es tallava –explica el biògraf–, qualsevol que se li acostés li explicava la seva vida sexual. Tampoc se censurava a si mateix. Amb tot, crec que el llibre permet entrar en una zona fosca i privada que en vida no va deixar acostar-se». 

Els seus problemes amb les dones

La paraula misogínia, que va acompanyar l’autor repetidament, no es fa servir en la biografia però el seu autor és conscient de les relacions complexes que Sharpe va mantenir amb les dones i que acabarien traslluint-se en unes trames en les quals els homes són bonassos i apocats mentre que elles els fan la vida impossible obligant-los a més a una sexualitat desmesurada. «A causa de la seva mare solia acusar d’abandonament totes les dones que van passar per la seva vida, però és evident que fracàs rere fracàs una mica de responsabilitat també hi tenia», diu Martín i Serra.  

A Verdaguer, Sharpe, que moltes vegades es va confessar incapacitat per a l’amor –«no soc un home gaire sexual tot i que adoro les dones»–, li va explicar les seves impressions sobre la primera vegada que va veure amb atenció, armat amb una llanterna, un sexe femení, durant el breu matrimoni amb la seva primera dona, Criquette: «Em vaig quedar horroritzat, era una cosa repugnant». Tampoc va amagar el fetitxisme pel làtex, heretat dels seus primers intents masturbatoris infantils quan va descobrir que embolicar-se el penis amb goma augmentava el plaer. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Atacs de pànic en general, impossibilitat de formar part d’una platea silenciosa en un teatre o una església sense haver pres tranquil·litzants i una hipocondria extrema que es va accentuar els últims anys gràcies a una salut veritablement fràgil que ell castigava a base de tiberis i alcohol van ser algunes de les senyes d’identitat d’un caràcter inestable. El va salvar, és molt conegut, l’humor –«em va fer més bé que molts dels psicoanalistes amb qui he passat tantes hores serioses», va dir– i l’escriptura, a la qual no es va poder dedicar professionalment fins que va fer 40 anys, traient-li tot el suc als anys viscuts a Sud-àfrica. Allà va ser testimoni del terror de l’‘apartheid’, després d’haver treballat com a professor, fotògraf, treballador social, deixant constància a les seves dues primeres novel·les ‘Reunión tumultuosa’ i ‘Exhibició impúdica’, que el van descobrir al gran públic. Més tard, l’arrencada de la saga ‘Wilt’ el 1976 li va donar renom universal amb les desaventures d’aquest homenet insignificant desconcertat per una rastellera d’indignitats. 

Contra la correcció política

¿Aquest món de dones aterridores i homes acovardits seria avui susceptible de ser cancel·lat? Ningú, ni la seva parella, ni el seu biògraf, ni el seu traductor al català, Màrius Serra, en tenen cap mena de dubte. Rotundament sí. No era amic de correccions polítiques. També va ser una troca de contradiccions. Un activista ‘antiapartheid’ que els seus últims anys es delectava sentint cançons nazis. Un autor a qui agradant-li l’èxit popular volia ser reconegut per la crítica distingida. Fins i tot el seu estil característic, que no fuig de l’humor gruixut ni la grolleria, és contradictori. «És veritat –precisa Martín i Serra– que sovint es val de recursos fàcils, paraulotes de quan va servir a la Marina, però alhora utilitza una prosa molt elaborada producte de la seva educació a Cambridge i d’aquest xoc sorgeix el seu estil inconfusible». I per rematar Màrius Serra proposa una definició marcada per aquest vaivé: «Algú que malgrat escriure coses indecents era completament decent».