Visita d’una llegenda
Bob Dylan embruixa al Liceu amb el seu indomable art de la cançó
Dylan socialment insondable, en el seu món de músiques sense corrompre (o aquesta és la il·lusió), regenerant-se a cada gira a costa de regirar el seu cançoner i donar-hi noves formes. I Dylan a la talaia dels seus 82 anys, que projecten noves connotacions a lletres com la de ‘Watching the river flow’, peça que va obrir el primer de dos concerts al Liceu, cites magnes del festival Guitar BCN. «Assegut en aquest banc de sorra / mirant com flueix el riu», sí, i entregant-se a un molt despert diàleg amb el quintet de músics amb què navega a plaer per les aigües del rock’n’roll, el country, el blues i els seus afluents.
Aquest cop, el seu instrument va ser un Grand Piano modalitat ‘baby’, que va tocar mirant al públic, semiamagat per tant quan era assegut (i el peu del micro de vegades li tapava la cara), amb els seus còmplices envoltant-lo, fent pinya, atents a cada gest. Emmarcats per un teatral teló vermell i envoltats per la penombra (els llums del Gran Teatre van mantenir, en canvi, una tènue i inhabitual il·luminació), la ‘troupe’ va entrar en matèria prioritzant el material de l’àlbum ‘Rough and rowdy ways’ (2020). Evocant Walt Whitman en la solemne ‘I contain multitudes’ (que Dylan va cantar aixecant-se i tocant dret) i assaltant el vell blues de ‘False prophet’ (amb exquisides improvisacions dels guitarristes). Cites, també, al disc de ‘remakes’ lliures ‘Shadow kingdom’, acabat de publicar, com un ‘When I paint my masterpiece’ amb aplaudides bufades d’harmònica, i un frondós ‘To be alone with you’ amb violí.
Udols a la platea
Notícies relacionadesSense mòbils a la vista a la platea i les llotges (havien sigut immobilitzats a l’entrada), era perceptible la concentració del públic en què passava en escena, una situació inèdita en, almenys, una dècada. Silenci sacre, amb explosions fugaces de joia: udols a ‘I’ll be your baby tonight’, en una sorprenent versió amb introducció a piano, tomb de rock’n’roll pantanós i desenllaç a ritme de blues.
Si en d’altres recitals estava oferint 17 cançons, aquí van ser 18, amb dues peculiaritats: el rescat de la trotadora ‘Tweedle dee & tweedle dum’ i, gran sorpresa, ‘Stella blue’, de The Grateful Dead, totes dues en un tram final en què Dylan va cantar a les muses i a la fe espiritual. Hi ha un halo de transcendència en aquest repertori amb cites a l’última parada, com ‘Black rider’ i ‘Key West’, que connecta amb la vibració dels discos cristians de fa més de 40 anys. I aquí va arribar una destil·lada ‘Gotta serve somebody’, ara sense els cors gòspel, i el comiat amb ‘Every grain of sand’, confessió en primera persona en què «en la fúria del moment» diu veure «la mà del mestre». També la vam poder veure la nit de Sant Joan al Liceu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
