Riders of the Canyon, un supergrup català de folk-rock per al món

Deu fer uns sis anys que tots quatre van començar a deixar-se veure junts als escenaris, prenent un nom que (una mica irònicament) derivava de la banda de suport de Joana Serrat, The Great Canyoners. Una cosa va portar a l’altra, i els ‘genets’ van crear un epé (2022), i ara, un primer àlbum, publicat aquest divendres, que sorprèn, de moment, amb la seva nòmina de col·laboradors de l’elit internacional i les felicitacions que, ja des d’abans de la seva edició, estan arribant des de la premsa ‘anglo’.

Riders of the Canyon tenen formes de supergrup com els d’abans, un detall que, afegit al seu amor per la música americana amb accents ‘roots’, al cant sense efectes especials i a un rock clàssic d’esveltes i harmonitzades melodies, ens parla d’una proposta que circula a contracorrent. Dissidència tranquil·la, la seva, i elaborada amb excel·lència, donant-se joc mútuament a favor de cada cançó. Contribuint-hi com a autors, Serrat, des del seu eix Vic-Londres; Víctor Partido, ubicat a Sant Boi de Llobregat, i el nord-irlandès-català Matthew McDaid, a Girona. I afegint-hi una quarta i valuosa veu, aquest veí de Manlleu anomenat Roger Usart.

Tots per a un

Els bagatges artístics de tots quatre conflueixen en una obra refinada i amb caràcter, que t’atrapa des de la primera cançó, ‘Master of my lonely time’, pura Joana Serrat en la seva versió més dinàmica, amb capes d’electricitat ‘shoegazer’. En la següent, ‘Dirty water’, es respira més l’esperit de grup en aquestes veus conjuntades d’ecos soft-rock. I ‘Here in my dreams’ s’eleva com a màgica balada flotant, dirigida per Víctor Partido amb aplom fins aquest desenllaç coral amb halo espiritual.

Tot i que ballin per aquí els accents personals de cada un, aquesta acaba sent una obra compacta, molt rica en relleus i portadora de melancolia, rumiaments a cor obert i sotracs emocionals. Amb balades purificadores (‘Everything blooms in spring’), ressonàncies del cànon folk-rock clàssic (‘Downtown’ te la podries imaginar en el ‘setlist’ de ‘The last waltz’) i atmosferes evocadores: el tema titular, tocat per una trompeta fronterera, que obre la hipotètica cara B de l’àlbum, consistent en els cinc ‘tracks’ de l’epé de l’any passat.

La revisió folk-rock des d’un enquadrament modern ha tingut tendència de vegades a certa aridesa monologuista i al culte a l’obscurantisme, i Riders of the Canyon tenen afecció per les melodies i els arranjaments bonics. Aquí han comptat amb còmplices d’alta volada: del docte B. J. Cole (seva era l’‘steel guitar’ de ‘Tiny dancer’, d’Elton John, entre moltíssims altres crèdits) a quatre components de Midlake, associats també en el passat a creadors com St. Vincent, Rufus Wainwright i Mercury Rev. Inspirats per tots aquests, podem presagiar un profitós galop a Riders of the Canyon, a Catalunya i més enllà. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Al llarg d’una dotzena d’elapés, Matthew Stephen Ward ha sabut construir un inequívoc estil propi a partir d’una amalgama de gèneres d’aire retro (jazz, blues, folk, surf, country, pop...). Tan sòlida és ja la seva personalitat artística que aquí es permet convidar mitja dotzena de col·laboradors (First Aid Kit, Neko Case, Jim James...) i incloure-hi un parell de versions sense que el conjunt deixi de sonar al M. Ward més quintaessencial. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Superat un cicle personal calamitós (càncer, lluites amb la seva ex, mort del seu amic Mark Lanegan), Josh Homme treu forces de flaquesa per entregar l’àlbum més irat i físic del grup en molts anys. Aquelarre de ‘riffs’ aparatosos, amb greus de garatge i mitjans temps perversos d’ascendent bluesístic. Els popes de l’stoner rock presumeixen de potència i enginy: sentin la tortuosa (i sexual) ‘Sicily’ i els contrastats cors soft rock d’‘Emotion sickness’. J. B.

Vint-i-set minuts i 37 segons és tot el que necessita el trio canadenc en el seu cinquè elapé per fer una classe magistral d’indie pop guitarrer amb consciència històrica. Tough Age demostren que han escoltat amb profit els Feelies, els REM de ‘Murmur’ i ‘Reckoning’ i els grups de l’escuderia Flying Nun, i aquí destil·len tot el que han après en 10 píndoles de jangle pop bulliciós en què les brillants melodies no menyscaben mai l’energia ni l’entusiasme. R. T.