Quan anàvem a veure Bowie a França amb autocar

S’acaben de complir 40 anys de l’expedició, que va ser possible perquè a Sidecar, amb Roberto Tierz al capdavant (autor del llibre), estaven entossudits a veure Bowie, que encara no havia trepitjat Espanya, i van tirar pel dret. Comprar entrades per a un concert a l’estranger era llavors un exercici tortuós, però se les van apanyar per contactar amb el promotor, comprar-li 150 localitats (que van abonar desplaçant-se fins a França i amagant els bitllets al cotxe al travessar la frontera) i contractar no un, sinó tres autocars.

Pagar per menjar-te vuit o deu hores de carretera, assistir a un concert de rock i tornar a l’acabar per arribar a casa i desplomar-te sobre el llit podia semblar llavors una acció pròpia de guillats. Però avui veiem que viatjar per veure un artista s’ha convertit en un acte normal, com sabem a Barcelona, ciutat de carrers presos pels guiris cada vegada que ens visita una estrella pop. Ara amb un mòbil turístic més acomodat per obra i gràcia dels vols de baix cost.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les rutes per caçar artistes que no venien a Espanya van tenir el seu temps als anys 70 i 80. La revista ‘Popular 1’ va portar els seus lectors a veure Dylan a França i Yes i Bad Company a Londres (aquests, amb avió), i la caravana més aparatosa va ser la que va conduir fins a Bruce Springsteen a Montpeller (1985), organitzada per Jordi Tardà i Catalunya Ràdio, que va omplir 30 autocars. El Sidecar va contractar dos vehicles per anar a veure Nina Hagen a Tolosa i ho va intentar amb U2 (abans de ‘The Joshua Tree’), però, per a sorpresa actual, no va despertar gaire interès i el viatge no va prosperar. I el pub Wawanco va organitzar excursions per caçar bandes de rock dur com Deep Purple i ZZ Top.

Rock’n’roll en règim de carretera i manta davant el guió actual de registre a la web, ‘mail’ de confirmació, codi, llista d’espera, sorteig, oferta de ‘packs’ confusa i estressant, número de targeta bancària i resar perquè el preu no es multipliqui per cinc a l’últim segon. De vegades no estic segur que hàgim sortit guanyant.