L’italià Bernardo Zannoni desempolsega la vella faula per parlar del present

És l’última revelació literària a Itàlia. Un autor que acaba de fer 28 anys i que l’any passat amb la seva primera novel·la, ‘Les meves idees estúpides’ (Club Editor / Gatopardo), va aconseguir un dels grans premis a obra publicada del país, el Campiello. Bernardo Zannoni (Sarzana, 1995) té encara l’expressió de qui no s’acaba de creure del tot el que li passa, tot i que el seu discurs flueixi amb generositat. El llibre s’ha convertit en un supervendes de qualitat en un moment que molts dels seus companys de generació, la Z, i dels mil·lennistes estan preocupats per les seves vivències íntimes o familiars en aquesta cada cop més àmplia literatura del jo.

La proposta de Zannoni és més antiga i per tant més clàssica i per això és també molt original. Utilitza les velles faules d’Isop per, com George Orwell a ‘La rebel·lió dels animals’ o recentment George Saunders amb ‘Zorro 8’, arribar a la conclusió que la millor manera de parlar de la humanitat és dotant els animals de les seves característiques humanes. Aquí les bèsties dormen en llits amb mantes, cuinen i seuen a taula davant un plat, però no tots són capaços d’arribar, com és el cas d’Archy, el protagonista, una consciència intensa de si mateix, en suma, d’humanitzar-se de veritat. 

Un animal pensant

L’Archy és una fagina mascle que queda coix després d’una caiguda i la seva mare, seguint la ferotge llei de la selva davant el més feble, el cedeix a la vella guineu Solomon a canvi de la carn d’una gallina i mitja. Solomon és una guineu sàvia que li transmet el seu saber i el converteix en una raresa, un animal que pensa.  

Notícies relacionades

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Una gran sèrie rebentaments

¿Per què una fagina? ¿Per què no qualsevol altre animal? Zannoni és un noi de camp i aquí la fagina, un animal semblant a la guineu perquè també roba gallines, no és cap desconeguda, però als urbanites els resulta més difícil dotar-la de contingut. «M’agradava que fos un animal allunyat dels estereotips, no és fidel com el gos o treballadora com el castor, la fagina és esquiva i potser també astuta però no té associat un caràcter concret, així que per mi escriure sobre aquest animal era com tenir carta blanca», diu. 

Zannoni va començar aquesta novel·la quan tenia 21 anys sense un pla establert, impulsat només pel plaer d’escriure. Va passar de fer lletres de cançons a construir una història en què va imaginar un bosc, com si es tractés d’un tauler d’escacs, i com a conseqüència van arribar els animals». No hi ha una moral concreta en aquesta història, tot i que l’autor se sorprengui que al llarg d’un any i mig des de la seva aparició a Itàlia hagin proliferat les interpretacions més peregrines dels lectors. Per a l’autor, aquesta fagina capaç d’aprendre a llegir i escriure i de desenvolupar una profunda consciència de l’existència inclou una idea transcendent, enemiga del nihilisme, una cosa bastant sorprenent en algú de la seva edat. «La religió –explica– és una mica natural per algú que descobreix la mortalitat. Quan algú sap que la seva vida tindrà un final necessita donar-li un sentit i és fàcil que es pregunti per l’existència de Déu. En el fons l’obra està dient que s’ha de millorar aquest present abans que es converteixi en un escenari apocalíptic».