Roberto Santiago: «Les farmacèutiques ens volen malalts i medicats. Així obtenen més beneficis»

«És David contra Goliat», recalca Roberto Santiago (Madrid, 1968) sobre la lluita d’un petit, heterogeni i complex grup d’advocats de Carabanchel en números vermells, liderats per Jeremías Abi, que s’enfronta a una totpoderosa i corrupta multinacional farmacèutica en el ‘thriller’ judicial ‘La rebelión de los buenos’ (Planeta), premi Fernando Lara. Basada en una contrastada investigació per a la qual va recollir informacions «increïbles» que li va explicar de forma anònima gent de dins de la indústria, va ordir la seva novel·la negra de denúncia social després d’‘Ana’ (que Maribel Verdú va encarnar a la sèrie televisiva). És el nou registre del polifacètic guionista, dramaturg, director de pel·lícules com ‘El penal más largo del mundo’ i ‘El club de los suicidas’, que va rebre el Cervantes Chico 2021 per la seva carrera en literatura infantil i juvenil, amb supervendes com la sèrie ‘Los futbolísimos’.    

La nostra salut depèn de les farmacèutiques, que en pandèmia hem vist que poden ser els amos del món. 

Són grandíssimes multinacionals que facturen milers i milers de milions, més que el sector bancari, més que l’armamentístic. L’equació és simple: si són empreses privades, l’objectiu és obtenir beneficis. I hem posat la salut de tots a les seves mans: com més malalts estiguem, com més medicats estiguem i menys preguntes ens fem, més beneficis per a elles. El problema és el sistema que ho permet. Que nosaltres ho permetem. 

Comença el llibre amb una cita d’Edmund Burke: «Perquè el mal triomfi només cal que els bons no facin res». ¿Cal recuperar l’ «¡indigneu-vos!» de Stéphane Hessel?  

Ens hem de preguntar si aquest és el sistema que volem. Ens hauríem d’indignar, ens hem de rebel·lar. Però estem preocupats a resoldre l’urgent: arribar a final de mes, cuidar els teus pares malalts, els teus fills... No tenim temps de veure més enllà ni d’intentar canviar el sistema. Ens conformem. Estem en plena precampanya i no sentiràs cap polític parlar d’això. El nostre subconscient sap que aquestes farmacèutiques no tenen comportaments gaire ètics, però estem anestesiats. Els grans poders prefereixen una societat adormida.  

Apunta que, segons l’OCDE, el 80% de la societat occidental està sobremedicada d’ansiolítics i antidepressius.

I, mentrestant, gran part del planeta segueix inframedicada i sense medicaments per a la malària i altres malalties. Saben on és el negoci. Per això tampoc investiguen per trobar medicaments per a malalties minoritàries, perquè no els és rendible. És pervers que la salut estigui en mans privades. 

Denuncia la corrupció. ¿El poder sempre corromp?

La corrupció és el gran tema, és inherent a l’ésser humà. Poder i diners solen anar de la mà en els casos de corrupció en les finances i la política. És lògic que n’hi hagi en un sector tan immens com aquest. Per això hi ha tants casos en què s’han aprovat medicaments malgrat saber que tenien efectes secundaris adversos. Mira els Estats Units i els opiacis. És el país de les demandes, però a Espanya i Europa han augmentat exponencialment. Hi ha milers i milers de querelles de persones damnificades contra les farmacèutiques, però majoritàriament es resolen amb acords econòmics extrajudicials abans que les sentències s’arribin a executar. I, si s’executen, llavors interposen recursos i recursos i contrarecursos perquè no prosperin. És desesperant. 

¿Qui hi ha darrere d’aquests negocis? ¿Gent sense escrúpols? 

Persones de carn i ossos que semblen d’un altre planeta. És la diferència de classes. Les grans fortunes del planeta ho són des del bressol. Neixen amb uns privilegis. Per això els advocats de la novel·la són de Carabanchel, el petit barri on vaig néixer. És molt difícil ascendir, saltar de classe. Aquestes fortunes donen per fet que tenen dret a tenir tot el que volen. 

¿Quines dades li van posar la pell de gallina?

A través de la ficció explico coses reals: que posen en circulació medicaments sabent que creen addicción o tenen efectes devastadors. L’ús d’humans com a conillets d’Índies a l’Àfrica, com denunciava ‘El jardinero fiel’. És esgarrifós. No entenc que aquesta gent pugui dormir tranquil·la sabent que és responsable. No tenen justificació.

I les patents... 

Que pocavergonyes... La investigació de la gran majoria de vacunes i medicaments està finançada en un 85% per l’Estat amb els nostres impostos. Les farmacèutiques arriben a la fase final de desenvolupament, posen el 15% restant i es queden amb la patent. Cap polític amb càrrec hauria de permetre que això passés i hauria de posar-hi límits, però això no dona rèdit electoral. Els polítics no són dolents o bons, són un reflex de la societat. Els votem tots.

Hi ha un problema d’impunitat.

Absolutament. Si als Estats Units una empresa pot pagar 5.000 milions de dòlars d’indemnització sense patir i continuar funcionant... Saben que si els enxampen, paguen. Els compensa. 

La propietària de la farmacèutica contracta el despatx de Jeremías per una xifra milionària. ¿Tothom té un preu? 

És una de les claus de la novel·la. No sé si tots ens vendríem. No poso la mà al foc per ningú. I ja no només per diners. ¿I si t’ofereixen arreglar un problema que tenen els teus fills o familiars? Una persona pot plantejar-se trair els seus ideals i a si mateixa per alguna cosa que no siguin diners.

¿No ha rebut pressions per deixar d’investigar?

No, i espero no rebre-les. He escrit la novel·la perquè ens fem preguntes i ens aixequem, és ficció. Quan vaig escriure ‘Ana’, sobre la indústria del joc, no vaig rebre amenaces, només travetes quan fèiem la sèrie de televisió...

Hi ha una subtrama sobre el maltractament masclista.

L’he viscut de prop. Em revolta. Hem avançat molt, però hi ha molts indicis de retrocés. ¿Com és possible que no hàgim après? ¿Com pot ser que ara es pensi a derogar lleis que suposen tants avenços? Semblava que en això hi havia un pacte d’esquerres i dretes d’anar junts i, de sobte, uns se’n despengen. En tot gran avenç sempre hi ha una part retrògrada de la societat que vol tornar enrere, però en aquest tema em sembla sagnant. Vull creure que no hi haurà una involució, que aquests retrògrads no contagiaran la resta. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Escriu per a nens i té èxit. ¿Entén aquests baixos índexs de comprensió lectora? 

És alarmant. Alguna cosa al sistema educatiu no funciona bé. És paradoxal i desesperant que els nois estiguin llegint molt i passi això. Alguna cosa falla. Obligar a llegir és un error. Cal convidar, animar i donar exemple. Els pares em pregunten què han de fer perquè els seus fills llegeixin. Els dic que primer llegeixin ells, que els vegin amb un llibre a les mans cada dia. La responsabilitat dels pares és enorme.