L’enigma dels Bronzes de Riace recala en el Museu d’Arqueologia

Viatgen a Barcelona les fotografies originals de Spina (els bronzes, sens dubte, no surten del Museu Regi de Calàbria, tant és així que per visitar-los cal passar primer per un filtre de gèrmens) i això ja és tot un esdeveniment, perquè fins ara, tal com les va treure del laboratori de revelatge l’autor, només s’han mostrat aquestes imatges en terres de la bota italiana.

Són un conjunt d’emocionants retrats, primeríssims plans en ocasions, que no han fet més que remarcar la mestria dels que van fondre amb la tècnica de la cera les dues figures (se suposa que modelades una i altra amb mig segle de diferència en el V a. de C., i per dos escultors diferents) i que han contagiat, gairebé pandèmicament, entre els arqueòlegs i els llicenciats en la cultura clàssica de mig món, la necessitat de posar-los un nom, de saber qui representen, perquè mentre ningú aconsegueixi derrotar els seus rivals acadèmics en la resolució d’aquest enigma, les estàtues són conegudes simplement com a A i B.

A i B són un tresor perquè amb prou feines es conserven mostres originals de l’art escultòric grec, tot just un Posidó, una Atenea, una Àrtemis i la figura d’un auriga. El que es mantenen, sobretot, són els ecos de com va influir aquella cultura en els romans, que van acabar per ‘industrialitzar’ en marbre aquesta estètica, fins i tot amb caps intercanviables, com si fossin les perruques dels clicks de Famobil. Eran els dels romans, a més, marbres pintats, res a veure, per tant, amb el renaixement posterior del clàssic. S’estranyarien els romans si viatgessin al present i veiessin aquestes figures que decoren parcs i places, però més desconcert seria el dels grecs, incrèduls davant la circumstància que gairebé 2.500 anys més tard fos encara el seu bon ofici el que guanyaria en un concurs de talents.

Cal prestar atenció de les fotografies, a com la tècnica del buidatge en cera va permetre reproduir amb exactitud en bronze l’anatomia d’A i B fins i tot als tendons que tensen els músculs, però també a la sumptuositat de les obres, a les dents de plata de la primera figura, la que aparenta un home més jove, al mateix noble metall a les pestanyes de tots dos, a l’ivori dels globus oculars i al coure dels llavis i els mugrons. ¿Era o no tot això una raó per plorar i maleir quan, se suposa que ja en temps de Roma, van acabar aquelles obres d’art al fons del mar?

Sobre les raons per les quals van acabar sota les aigües només es pot especular. ¿Va ser un naufragi? No hi ha restes a la zona que així ho apuntin. ¿Van ser llançades per una insondable raó, elles i el seu ‘attrezzo? Tampoc aquesta incògnita és fàcil d’aclarir, tot i que hi ha motius per sospitar que A i B portaven escut i llança d’hoplita, i fins i tot un casc, ja que la testa de B és sospitosament una mica més petita.

A la seva manera, els Bronzes de Riace (tinguin o no relació amb això) simbolitzen a la perfecció aquell transcendental any 212 abans de la nostra era en què Siracusa, a l’altre costat de l’estret de Messina, i per tant no lluny del lloc de la troballa arqueològica, va caure per fi en mans de Roma. D’aquell setge i batalla es remarca sovint que va comportar la mort d’Arquimedes, una celebritat en enginyeria militar, i es passa per alt una altra qüestió no menys important. Quan els legionaris romans es disposaven a saquejar la ciutat, com sempre en aquests casos, de sobte es van commoure davant el que van trobar a l’interior de les finques més nobles de la ciutat. Va ser una síndrome de Stendhal amb 2.000 anys d’anticipació. L’èxtasi davant l’hel·lènic es va consolidar a partir d’aquella data i fins i tot es podria dir que va viatjar amb barco fins a la capital de l’imperi en embarcacions com la que al seu dia, fos quan fos, va transportar aquelles dues figures de bronze.

Les raons per les quals A i B van acabar entre els peixos ja són, probablement, inescrutables, així que el que queda sobre el pedestal és l’enigma sobre la seva identitat.

És bonica la teoria que les dues figures representen el mateix home en dues edats de la seva vida, Eutimo de Locros, un boxejador tres vegades campió olímpic, una figura popular en el seu temps i que va ser derrotat a la sorra per Teàgenes de Tassos.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També podrien ser fills mortals de l’agitada vida sexual de les deïtats, Càstor i Pòl·lux, per exemple. O simplement guerrers hoplites. O, per la seva colossal estatura, el mateix Àiax, un dels guerrers que va sortir de la panxa del cavall de Troia. I tampoc és forassenyada la hipòtesi que siguin Etèocles i Polinices, els fills d’Èdip que havien de repartir-se el regnat equitativament a la mort del seu pare com si fos l’alcaldia de Barcelona, dos anys tu, dos anys jo, però que van acabar enfrontats l’un contra l’altre.

El debat sobre la identitat dels Bronzes de Riace podria ser inacabable, fins i tot podria ser capaç d’atordir. L’interessant, potser, sigui retrocedir en el temps i recapacitar sobre les raons per les quals hi ha tants llocs en la penombra d’una cultura com aquella, que va ser capaç de crear aquestes obres d’art tan absolutament contemporànies. És només un suggeriment, però la visita a l’exposició del MAC (molt recomanable) podria ser completa amb la lectura de ‘La edad de la penumbra’, un radical assaig de Catherine Nixey sobre com la intolerància dels primers cristians va mirar d’esborrar de la memòria dels nous creients el passat hel·lènic.