Julieta Venegas, despit, autoestima i acordió en el Vida Festival

L’eslògan d’aquests dies a la Masia d’en Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, és ‘system error’, amb lletres lluminoses, tal com una esmena severa a la nostra civilització. ¿Tot va malament, menys el Vida Festival? Potser no n’hi ha per tant, però la mostra ha construït una mena d’oasi, de bombolla una mica ‘new age’, en què va encaixar amb suavitat i simpatia, en la jornada inaugural d’aquest dijous, el cançoner de Julieta Venegas. No és que la mexicana canti al decreixement econòmic, però s’adverteix una melodia familiar, espiritualment pròxima, en la seva artesania musical, la seva integració del folklore en el cànon pop, el seu fons líric feminista previ a la quarta onada. Als 52 anys, Venegas s’ha convertit en musa inspiradora de cantants del món hispà, començant per les seves paisanes Natalia Lafourcade i Carla Morrison. 

En primera persona

Va venir al festival carregada amb un bonic àlbum, ‘Tu historia’, llançat la tardor passada (després de set anys de pausa), de què va recórrer vuit cançons, entrellaçades amb títols d’altres temps, i comptant amb un despert trio. Material que va compondre en temps pandèmic, d’interiors i una mica reivindicatiu, amb molta primera persona i una síntesi molt avançada del seu instint pop i la volença tradicional. També hi va ser la peça d’obertura, ‘Dime la verdad’, trotadora i colorista, i l’encreuament de sintetitzadors i acordió que va portar a ‘En tu orilla’ (una mena d’elogi de la memòria sentimental més enllà dels finals calamitosos, inspirat en un poema del xilè Raúl Zurita). Cançons d’esveltes línies melòdiques i derives ballables: el disco-funk de ‘Mismo amor’.

Una altra «‘despechada’» 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I lletres amb clau batalladora, com ‘Caminar sola’, la més fosca. «Una cançó sobre la por que tenim les dones quan sortim al carrer soles, i sobre donar això per descomptat», va indicar Venegas, convidant a la reflexió «als homes que tenim a prop». I què es pot dir de ‘Despechada mexicana’ (res a veure amb Rosalía): un tema que va escriure «una mica enfadada», va fer saber, que s’inspira en les arts de José Alfredo i el seu «estimat» Juan Gabriel, i que va deixar versos concloents: «‘Me toca mimarme y cuidarme, y hacerme el amor / me toca quererme a mí’».

Ambient agradable en el Vida, i escenes espontànies de dansa, tot això esperonat cada vegada que s’insinuava una tonada coneguda, i no van ser poques: ‘Lento’, ‘Te vi’, ‘Parte mía’… Fites d’altres temps, como ‘Andar conmigo’, que ella va presentar com emblema de «tot el contrari» de la pulsió ‘despechada’, ‘Me voy’. Però, abans d’acomiadar-se, no va voler deixar caps sense lligar i va tornar al material nou i al tema central, ‘Tu historia’, amb la seva psicoanàlisi reptadora: «‘Deja tu pasado ser parte de ti / lleva con orgullo tus errores’», ens va demanar amb una veu que sense ser enlluernadora respon al que necessita cada una de les seves cançons, i va ser una bonica manera de començar el festival.