Amb 44 anys i 30 quilos més
Pete Doherty i la seva nova vida d’exyonqui: la redempció que ningú va veure venir
Julieta Venegas, despit, autoestima i acordió al Vida Festival
Comença el Festival Vida de Vilanova i la Geltrú amb les actuacions de Julieta Venegas i La Casa Azul
¿Vas arribar a parlar amb ell? «Sí. Però si et soc sincer, quan jo el tractava, era de nit i feia l’efecte que no tenia gaire clar ni on era. Tenia una aura de ‘rock’n’roll star’ kamikaze». El director de la sala Sidecar de Barcelona, Roberto Tierz, recorda així la seva primera trobada amb Pete Doherty el 2016. Tres anys més tard, seria un cambrer qui, involuntàriament, negociaria un nou concert al club de la plaça Reial. «Va arribar a la tarda i al primer cambrer que va trobar li va dir: ‘Soc Pete Doherty, dona’m 150 dòlars que vindré a tocar aquí'. I el cambrer li va respondre: ‘Parla amb l’oficina, tanca el tracte i et dono els 150 dòlars’. Pete va girar cua molest, ens va trucar i l’endemà teníem el bar ple. Al final es va emportar els seus 150 dòlars i uns quants més. Em va semblar una manera curiosa de tancar un tracte amb un cambrer que està carregant neveres», explica a l’altre costat del telèfon.
Aquesta imatge errant –la seva mirada desencaixada amagava horrors– casava amb la seva tendència a prémer el botó de l’autodestrucció més del compte. Fins i tot Alan McGee, descobridor de bandes com Oasis, consumidor frenètic de drogues i mànager del grup en els seus inicis, semblava estar preocupat. «Són la banda més extrema amb la qual he treballat mai. No és rock. No sé què és. Malaltia mental, probablement».
Ningú s’imaginava que, amb 44 anys, Pete Doherty encara s’ajuntaria amb Carl Barat per desempolsegar The Libertines, com aquest dissabte al Festival Vida de Vilanova,i menys encara, que seria viu. «Per ser sincer, trobo una mica a faltar la vida de jonqui. Però mentre continuï així de gras, un no s’ha de preocupar. No hi ha jonquis grassos», va assegurar recentment a ‘XL Semanal’.
Al llibre ‘Pete Doherty, last of the rock romantics’, el seu autor, el periodista Alex Hannaford, s’acull a una frase del psiquiatre Carl Jung per explicar els excessos del cantant. «Cada forma d’addicció és dolenta, no importa de quin narcòtic es tracti: alcohol, morfina o idealisme». El problema de Pete –afegeix– és que «era un addicte múltiple: era un idealista i un addicte al crac». La seva relació amb la model Kate Moss suposarà l’impuls mediàtic definitiu. És el 2005 i la imatge de tots dos enfangats a Glastonbury amb unes botes altes d’aigua es convertirà en material icònic. Són els anys de l’‘heroin chic’ i d’idil·lis entre ‘it-girls’ i cantants indie.
Després d’aquest episodi, quan Doherty visiti Barcelona ja serà en condició d’estrella. Ho explica Tierz: «Els seus concerts se’ns omplien de fans del grup, però també de models per veure’l a ell. Recordo una vegada que no quedaven entrades i ens feien tota mena d’ofertes per poder-hi entrar. Ens van arribar a convidar a anar al lavabo per resoldre el tema. Molt exagerat. Jo no he vist res semblant amb ningú».
De les seves visites a la Ciutat Comtal circulen tota mena de llegendes, només algunes de confirmades, però totes amb un denominador comú: Doherty ha fet sempre les coses a la seva manera. Un exmembre de Sinnamon (la discogràfica catalana que va editar aquí alguns discos de The Libertines), que prefereix mantenir l’anonimat, em recorda l’ensurt del 2006. Doherty va ser retingut a l’aeroport tot just aterrar a Barcelona per tocar al Primavera Sound. Pel que sembla, el comandant del vol va demanar la intervenció de la Guàrdia Civil al veure que trigava molt a sortir del lavabo. L’incident va quedar en no res: ni rastre de drogues a la seva maleta, només un pot de metadona.
El director de la revista ‘Mondo Sonoro’, Joan S. Luna, tampoc ha oblidat les quatre vegades (frustrades) que va estar a punt d’actuar a la redacció. «Fa uns anys vam tenir una becària que un dia ens va dir que era la nòvia de l’altre guitarrista dels The Puta Madres [una de les últimes bandes amb les quals ha col·laborat Doherty]. I al cap d’un temps ens va dir: ‘Escolta, és a casa nostra, si voleu us el porto un dia perquè faci un acústic’. Al final vam arribar a acordar i cancel·lar quatre vegades la seva actuació. Cada vegada que s’acostava el moment ens deien: ‘Pete diu que li fa pal’. Sempre ha sigut geni i figura».
En pot donar fe el director de la sala Sidecar, que sap el que és apagar algun incendi. «Durant una temporada va estar vivint una en una casa okupa de la Floresta. En aquella època una vegada em van trucar i em van dir: ‘Escolta, que Pete ja és aquí i ha vingut amb tres gossos, ¿què fem? I, és clar, amb tot venut, no el podies parar. Al final van entrar els gossos i suposo que es quedarien al camerino». A més de la Floresta, Doherty també es va instal·lar uns dies en una galeria de Sarrià anomenada Puntaparte per exposar les seves pintures. Va passar el 2014 i el dia de la seva inauguració es va quedar adormit en un hotel durant 24 hores. A YouTube encara circulen vídeos al costat de Carl Barat cantant junts en una terrassa del barri.
Han passat nou anys, però Doherty ja va viatjar llavors acompanyat de la seva actual parella, la francesa Katia de Vidas, membre de la banda The Puta Madres, amb qui es va casar fa dos anys i va tenir la seva primera filla en comú al maig. Doherty, que ha passat de ser conegut com a Pete a fer-se anomenar Peter, assegura que no consumeix drogues dures des de fa tres anys. Ara viu davant la costa de Normandia i, malgrat continuar lluitant contra les seves addiccions, sap que continua viu per accident. «Em sorprèn que no sigui mort».
Tres discos icònics
‘Up the bracket’ (Rough Trade, 2002)
La resposta britànica a ‘Is this it' de The Strokes, els dos discos que van definir el revival de guitarres que va inundar els primers 2000. Un conjunt d’himnes en estat de gràcia: melancolia pop i urgència punk.
The Libertines (Rough Trade, 2004)
El disc homònim i el principi del final de la banda. L’àlbum que millor defineix la relació d’amor-odi entre Pete i Carl amb temes com ara ‘Can’t stand me now'. Kate Moss també és present a ‘What Katie did’ i la banda trontolla en l’espiral autodestructiva de Doherty. La portada és la primera imatge de Pete després de sortir de la presó.
Anthems For Doomed Youth (Emi, 2015)
El disc de retrobament de la banda després d’anys separats. El penúltim intent de rehabilitació de Pete acaba amb un disc en que la banda s’esforça a recuperar la química del passat. Només ho aconsegueix en els extrems: l’elèctrica ‘Gunga Din’ i la delicada ‘You’re my Waterloo’.
