Jaime Urrutia: «El ‘Cha-cha-chá’ va tenir la culpa de la separació de Gabinete Caligari»

‘La culpa fue del cha-cha-chá’ va ser un dels grans èxits de Gabinete Caligari però, paradoxalment, també el culpable de la separació de la banda, admet el cantant, Jaime Urrutia. «Els meus companys Edi i Ferni volien tornar als nostres orígens, més sinistres, i fer rock», revela. «Va tenir la culpa de la separació. Allò va ser entrar en el que ells anomenaven folklorisme, una cançó més popular, i ells volien ser un grup de rock. És el que em van dir quan ens vam separar. Vaig pensar que havia arribat el moment que cada un seguís el seu camí i és el que vam fer», explica Urrutia en una entrevista amb Efe.

El final de la banda després de divuit anys es va produir per un «desgast» de la relació dels membres i perquè va arribar una altra generació de músics que «va començar a empènyer». «Estava clar que tampoc preteníem ser número u tots els estius», assegura el cantant, que aquest diumenge oferirà un concert a Màlaga dins del cicle Atardeceres Larios.

Retorn «impossible»

Quan se li pregunta si seria factible que la banda tornés, assegura que ho veu «impossible». «Cada un va seguir la seva història i, de fet, vaig llegir unes declaracions d’Edi (Clavo) en què deia que no tornaria. Jo mai dic d’aquesta aigua no en beuré, però en principi no estem interessats a tornar». I afegeix: «vam passar una de les èpoques més boniques de la nostra joventut, ens va anar molt bé i no crec que hi hagi molt ressentiment. En el fons els estimo i crec que ells m’estimen».

La banda va néixer a principis dels 80 «en un moment en què estava començant el rock a Espanya i hi va haver una explosió també de la nova onada als EUA i Anglaterra. Sortien molts grups, tothom volia tocar, gravar un disc i ser important, i ho vam intentar. Al principi va ser bastant dur perquè gairebé no sabíem tocar a l’escenari.»

Les seves primeres lletres eren molt fosques perquè els agradaven «grups com Joy Division i The Cure, de l’ona sinistra, com s’anomenava a Anglaterra», mentre que d’Espanya els va influir la banda Parálisis Permanente, del seu amic Eduardo Benavente. «Vam començar amb cançons molt sinistres que tenien el seu públic. Després vam anar més al rock torero i hi va haver gent que ens va criticar per haver fet aquell gir».

Rock torero

Aquell canvi va coincidir amb la mili que Edi i Jaime van fer el 1983, quan van descobrir «l’Espanya més popular». «S’escoltava Los Chunguitos i molta rumba; això et va influint i, a més, m’agradaven molt els toros, així que en vam fer un parell de cançons, una de dedicada a Juan Belmonte, i el disc ‘Que Dios reparta suerte’». No va ser res estrany per a ells. «Ens agradava l’estètica taurina i dèiem: ‘¿Per què no parlar del que tenim a prop?’ Va ser una evolució bastant lògica de la nostra vida».

Admet que algunes de les seves lletres de llavors no es podrien escriure en els temps actuals de correcció política, quan «tot es veu des d’un altre punt de vista i es pensa diferent». I afegeix: «Per exemple, hi ha frases de ‘La culpa fue del cha-cha-chá’ que sents ara i les acusarien de masclistes, com ‘palpando tu faja con garbo y valor’. Eren altres temps i llavors em semblava divertit».

També reconeix que hi va haver cançons, com la del ‘Cha-cha-chá’, que «es van cansar» de tocar, «però en el fons, si la gent les demana, cal donar-les amb tot el carinyo».

‘Camino Soria’, «disc rodó»

Jaime Urrutia creu, «sens dubte», que el millor àlbum de la banda va ser ‘Camino Soria’. «Ho he pensat sempre. Va ser un disc molt rodó de concepte, de cançons, d’estil i de lletres, per descomptat. Quan el vam gravar vam sortir de l’estudi pensant que teníem una bomba de rellotgeria entre les mans». Era juny de 1987 i va coincidir amb un canvi de companyia discogràfica, des de «DRO, que era més o menys independent, cap a EMI, que era una multinacional que va fer molta promoció i la gira més intensa de Gabinete, 150 dies anant d’un costat a l’altre».

En l’actualitat «es viu sobretot de les actuacions en directe», perquè de les plataformes «és molt difícil», mentre que «amb els discos i els cedés era tot més físic i t’adonaves del que venies». Quan va aparèixer Internet, «el canvi en la música va ser radical, i es troba a faltar. Tots tenim nostàlgia dels primers temps, de com es feia llavors, però és el que hi ha i cal conformar-se». Però considera que «ha perdut tota la gràcia».

«Amb 18 anys buscaves els discos dels Rolling Stones o de Bowie, estalviaves per comprar-los, arribaves a casa i els senties mil vegades. Llavors, pensava que estaria bé prémer un botó i tenir-ho tot, i ara això ja ho tenim, però ha canviat el concepte romàntic de l’afició a la música».

Notícies relacionades

Castellanismes al "túnel del terror" contra el català

La construcció de la identitat

Al seu concert dels Atardeceres Larios oferirà «una mica de tot», tant de Gabinete com de la seva etapa en solitari, en un format de trio que ell anomena «al natural», al costat del seu teclista i la seva guitarra acústica, «en llocs acollidors» com el balneari de Málaga.

De cara al futur, admet que en dos o tres anys «arribarà un dia en què decideixi deixar-ho», perquè «per estar en això cal tenir força i moral». I ja sap com acabar la seva trajectòria artística: «Vull treure un disc més i retirar-me deixant una cosa bonica».