Les Lutiers, com acomiadar-se sense posar-se nostàlgics

La base del xou, aquest dimarts a l’Auditori del Fòrum (primera de les seves tres sessions), la va posar l’impossible diàleg entre Johann Sebastian Mastropiero, l’autor mitificat i genial, fins ara ocult, del repertori de Les Luthiers (paper deliciosament interpretat per Martín O’Connor), i l’entrevistador ocupat per fer-li confessar els misteris de la seva creativitat, un Roberto Antier més i més catatònic a mesura que les seves preguntes obtenien respostes esbojarrades. Així, recorrent l’historial de Mastropiero, «des dels seus primers fracassos fins als més recents», va transcórrer l’espectacle deixant anar el seu proverbial eclecticisme sonor: la nadala, la balada coral, el txa-txa-txa, el bolero i el conat de rock and roll es van succeir sense conflictes, fent-nos notar que a Les Luthiers hi ha una base de músics i cantants competents.

Del Carnegie Hall al «fri-jol»

Després hi ha el seu sentit de l’humor, amb un accent en l’absurd, encadenant jocs de paraules (Mastropiero ha actuat, ens va explicar, a les sales més prestigioses del món, com el Carnegie Hall, el Royal Albert Hall i el «fri-jol», hipotètic escenari mexicà) i burlant-se de les convencions i la pompa acadèmica. I anant una mica més enllà: a ‘Days of Doris (andante con fuoco de metralla)’ va transitar un territori sensible quan, a propòsit d’una petició de matrimoni, el pretendent, pel fet de fer-la, era qualificat de «mamarratxo, cosificador, masclista i troglodita».

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Jorge Maronna i Carlos López Puccio, autors de textos i músiques, han aconseguit consumar un últim espectacle en el qual miren cap enrere sense posar-se nostàlgics, citant tan sols un parell de temes històrics, ‘Aria agraria’ (revisada per «el duo Los Cuatro del Norte») i ‘Pasión bucólica’, i reservant per al final els seus icònics instruments inventats. Allà, vestits amb els seus rituals esmòquings, van lluir enginys com l’aparatós òrgan de pistons o el ‘Nomeolbídet’, construït amb un bidet i un tub de PVC, recordant-nos, com va apuntar el savi Mastropiero, que és possible ser alhora seriós i divertit.