De ‘Missió Impossible’ a ‘Fast&Furious’: les dones s’empoderen en el cine taquiller

A ‘Indiana Jones i el dial del destí’, estrenada el 28 de juny passat, la jove afillada d’Indy, Helena Shaw, és qui porta les regnes del relat. A ‘Misión imposible: Sentencia mortal - Parte 1’, que arriba a les pantalles dimecres vinent, Ilsa Faust, l’exagent britànica convertida en nèmesi i redemptora alhora del protagonista masculí de la saga, Ethan Hunt, ja ha adquirit una consistència dramàtica que no tenien les dones de les quatre primeres pel·lícules de la franquícia. L’evolució positiva del personatge femení en el cine d’acció i intriga de gran pressupost és clara i significativa, així com el que aporten les actrius encarregades de representar-les entre centenars d’imatges de sofisticada pirotècnia digital.

Phoebe Waller-Bridge és una actriu de vis irònica i particular magnetisme. La seva elecció per encarnar Helena en la cinquena entrega d’Indiana Jones és un encert enorme. Perquè l’Indy octogenari a què dona vida Harrison Ford no aguantaria per si sol tot el generós metratge del film. Waller-Bridge li dona la rèplica i la contrarèplica, el devora en moltes escenes –i la mirada meravellada de Ford quan contempla els seus actes i accions sembla molt sincera– i, sobretot, pren les decisions més lògiques en un relat que podria haver caigut en la cinefília referencial i l’autocomplaença. 

Si Ford posa el seu rostre i part del cor, Waller-Bridge és el veritable pulmó de la pel·lícula: tota l’última part del relat és el que és gràcies a ella, pel que els guionistes li fan dir i per com l’actriu potencia aquest empoderament cada vegada més arrelat al teòric cine ‘mainstream’. Una altra cosa són els seus emoluments, però aquesta guerra encara no ha sigut vençuda per les actrius. 

No oblidem, a més, que Waller-Bridge, creadora i protagonista de la icònica sèrie ‘Fleabag’ –un ‘one woman show’ que assumeix les característiques d’un monòleg perpetu–, va participar en el guió de ‘Sin tiempo para morir’, el tancament definitiu del cicle James Bond representat per Daniel Craig i el final de tota una mitologia masculina tal com l’hem vist des que Ian Fleming escrigués la primera novel·la sobre 007. L’escriptura de Waller-Bridge va ser essencial en aquest procés d’humanització de l’agent amb llicència per matar, procés acceptat per molts fans i rebutjat per tants altres. Podríem dir que, com a guionista, ella va ser una de les que va matar James Bond.

Matisos diferents

La comesa d’Ilsa Faust és diferent en la saga de ‘Missió impossible’. Va aparèixer a la cinquena pel·lícula, ‘Misión imposible: Nación secreta’, i va posar immediatament les cartes sobre la taula. El personatge interpretat per Tom Cruise havia tingut abans companyes efímeres, com Emmanuelle Béart en el primer film; una rival seductora i finament seduïda, la Thandiwe Newton del segon, i adversàries en cru com l’assassina a sou que va incorporar Léa Seydoux a ‘Misión imposible: Protocolo fantasma’.

A partir del cinquè film, i amb les faccions de Rebecca Ferguson, Faust va atorgar als conflictes emocionals de l’agent Hunt matisos diferents. I no només això. Ilsa no és el que és en funció de Hunt, a la seva ombra, sinó que la seva pròpia història sorgeix impetuosa enmig de les missions impossibles que assumeix el grup protagonista. Cap heroïna de la saga havia tingut l’ambigüitat que Ferguson atorga al seu personatge. ¿Aliada o enemiga? ¿Estima o enganya? Més enllà de conflicte sexual no resolt, una cosa en què Cruise s’ha especialitzat a l’interpretar des de fa anys tipus desclassats i solitaris, Ferguson –protagonista i productora de la sèrie postapocalíptica ‘Silo’– aporta una mirada divergent en el marc del cine d’acció i espionatge.

Ferguson és d’origen suec. Béart és francesa. Waller-Bridge va néixer a Londres i el seu sentit de l’humor és el propi de la comèdia negra britànica. Seydoux també és francesa i, com Béart, ha destacat en el cine d’autor. No és casualitat que aquest model d’actriu culta, europea i estilosa s’hagi erigit en focus d’atracció d’uns ‘blockbusters’ que busquen, a més de l’impacte a la taquilla, una certa respectabilitat i trencar amb anquilosats codis d’altres èpoques. 

Una ‘noia Bond’ diferent

Perquè a més de la seva malvada assassina en el film de ‘Missió impossible’, Seydoux és l’actriu que va fer un gir radical a la imatgeria femenina dels films Bond a partir de ‘Spectre’, el penúltim llargmetratge del cicle amb Daniel Craig. En aquest i a ‘Sin tiempo para morir’, Seydoux encarna la psiquiatra Madeleine Swann –com si sorgís d’un llibre de Marcel Proust–, filla d’un enemic de 007. Ambivalent, escindida entre dos mons, es tracta d’un personatge ple de racons ben explotats a les dues pel·lícules fins a la immolació final de James Bond.

Res a veure amb el que durant tants anys es va conèixer com ‘les noies Bond’ (Ursula Andress, Honor Blackman, Jill St. John, Jane Seymour, Britt Ekland, Barbara Bach, Tanya Roberts) i que els responsables de l’etapa amb Craig van intentar normalitzar sense perdre, per descomptat, l’atractiu eròtic de la saga, però amb reacció abans que submissió al mascle. La comesa d’Eva Green com a antagonista i amor tràgic a ‘Casino Royale’ ja anava en aquesta línia.

Cara a cara amb Vin Diesel

Notícies relacionades

Phoebe Waller-Bridge: en la ment d'una antiheroïna

Barcelona, capital de la innovació social

Fins i tot en una franquícia fonamentada en el vertigen de la velocitat i la testosterona, la de ‘Fast & Furiois’, el personatge interpretat per la díscola Michelle Rodríguez competeix de tu a tu amb Vin Diesel a fer trombes, saltar ponts o destrossar automòbils. Es van acabar els temps de ser el complaent repòs del guerrer fins i tot en les històries més virilitzades. L’efecte es va fer notar en altres sagues d’indubtable èxit. L’última trilogia de ‘Star wars’ té com a principal personatge Rey (Daisy Ridley), la primera dona Jedi amb entitat en tota la narrativa galàctica de George Lucas, i a ‘Mad Max: Fúria a la carretera’ la guerrera Imperator Furiosa (Charlize Theron) és molt més expeditiva que el mateix Mad Max que interpreta Tom Hardy.

 I què dir del cine de superherois, que sempre ha sigut molt coral (grups com Els Venjadors, X-Men, Els 4 Fantàstics) però amb predomini dels herois sobre les heroïnes. Viuda Negra, encarnada per Scarlett Johansson, va madurar a l’ombra de la resta de venjadors fins a protagonitzar la seva pròpia pel·lícula, de les millors de les últimes fases de Marvel. Sense ser cap meravella, els films DC consagrats a Wonder Woman tenen més agafadors que els protagonitzats per Batman i Superman. Potser no és gaire rellevant, però sí que resulta significatiu.