La caixa de ressonància

¿Com sap un promotor si el seu concert omplirà o punxarà?

Malgrat la sensació popular que la indústria juga sempre a cop segur, i tot i que ara s’afini més que abans, la possibilitat d’agafar-se els dits continua existint, com il·lustren concerts recents les xifres d’assistència dels quals han sigut inferiors a les esperades, de Malú a The Who, passant per Primavera Sound Madrid.

¿Com sap un promotor si el seu concert omplirà o punxarà?
2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Avui hi ha maneres per mirar de calibrar el poder de convocatòria d’un artista i és cert que ja no solen veure’s punxades tan estrepitoses com les d’altres temps. El gran Bo Diddley, tocant davant tot just 500 fans al Palau d’Esports (1984). Janet Jackson (1994) o Genesis (1998), amb uns quants milers acomodats en un extrem del Palau Sant Jordi, que es va fer també immens per a aquell invent anomenat Frock’n’roll, amb Bono al capdavant (2001): quan vaig obrir el sobre amb la meva acreditació, em vaig trobar a dins sis invitacions, sis, presagi de la catàstrofe que s’acostava.

Però els errors de càlcul continuen produint-se, i aquesta temporada n’hem tingut alguns exemples. Malú, actuant davant mig aforament al mateix Sant Jordi (quan fa poc s’anotava ‘sold outs’ de dos en dos), el cas d’una llegenda rock com The Who o l’episodi de Primavera Sound Madrid: la Comunitat esperava 85.000 assistents diaris i la xifra es va quedar en la meitat. Tot un Lluís Llach no va aconseguir omplir el local de Montjuïc en el seu primer concert en 16 anys (li va faltar poc, però la previsió contemplava anotar-se dues nits), i la Companyia Elèctrica Dharma va haver d’acontentar-se amb poc més de mitja entrada per celebrar el seu 50è aniversari.

Notícies relacionades

Les raons poden ser moltes i caldria examinar cas a cas, la qual cosa sempre és còmoda a misses dites. I la gràcia consisteix a saber llegir la jugada amb anticipació, i per això programar i triar l’escenari correcte és gairebé una forma d’art: 5.000 assistents poden constituir un gran èxit o una catàstrofe. En aquest cas, l’olfacte continua sent crucial, però això no és tot. «Ara cal estudiar a fons el moment en què es troba l’artista, veure els seus números a les xarxes, rastrejar la seva gira i la zona del concert, la competència, el moment...», m’explica Albert Mallol, més de tres dècades dirigint Porta Ferrada. «I amb tot, això continua sense ser una ciència exacta».

I em recordo de Gay Mercader: «si no hi hagués risc, tothom seria promotor», sol dir-me l’home que es va arruïnar quatre vegades. Sentència que xoca amb aquesta idea flotant que la indústria és un agent infal·lible. No exactament. És més, un estadi gairebé ple, al qual li quedin 5.000 entrades per vendre i transmeti una imatge de bonança, pot representar un daltabaix financer, perquè a aquest nivell el llindar de la rendibilitat és molt amunt. I per això podríem fer una llista de cadàvers del ‘show business’, promotors que, com Gay, un dia es van arruïnar, però que ja no es van aixecar.