Talaiots: què són aquestes construccions de pedra que hi ha a les Balears

Arriba l’estiu i milions de turistes visitaran les illes Balears per disfrutar de les seves platges i paisatges. Per poc que passegin per Mallorca, però especialment per Menorca, no podran deixar de sorprendre’s davant la visió d’enormes torres construïdes amb grans blocs de pedra.

Es tracta d’un dels edificis prehistòrics més emblemàtics de les illes Balears: els talaiots –la seva arrel semàntica prové de ‘talaia’–. Són edificis en forma de torre que podien arribar a tenir més de set metres d’altura. Solen ser de planta circular o quadrada i van ser construïts a partir del que es denomina tècnica ciclòpia, és a dir, utilitzant grans blocs de pedra, sense morter, en alguns casos de més d’una tona de pes.

Aquestes construccions poden ser massisses o tenir un accés a un àmbit interior. En el cas dels talaiots massissos, la major part de les activitats es concentraven a la seva part superior, mentre que en el segon cas, les activitats es distribuïen entre l’àmbit interior i la plataforma superior.

Aquestes construccions, que donen nom a la cultura talaiòtica, també van ser presents en la memòria col·lectiva i imaginària dels illencs. Així ho testifiquen els topònims i les narracions populars que els vinculen a gegants que, suposadament, van habitar les illes en els temps antics.

En l’àmbit científic, l’interès per aquestes construccions es remunta als mateixos inicis de l’Arqueologia com a disciplina científica al segle XIX, amb autors com Joan Ramis i Ramis i Émile Cartailhac. No obstant, i malgrat els més de 100 anys d’investigació, aquests imponents edificis continuen sent un dels grans enigmes de la Prehistòria de les illes Balears.

¿De quina època són els talaiots?

Comencem pel problema més senzill: ¿quan es van construir? La tècnica més coneguda per a la datació en Prehistòria és la del carboni 14. No obstant, només es pot utilitzar sobre mostres d’origen biològic que, normalment, es troben absents en els talaiots.

Això obliga a seguir altres estratègies en què es daten els nivells de preconstrucció i es combinen amb les datacions dels primers nivells d’ús. Entre els dos moments s’ubicaria la data de construcció.

Aquestes dificultats han donat lloc a una varietat de propostes en relació amb la data de construcció dels talaiots. En els anys setanta i vuitanta es van proposar unes dates pròximes a l’1.300 a. de la n. e. i la seva construcció es va relacionar amb els Pobles del Mar.

No obstant, la profunda revisió de finals del segle XX va rebaixar la data fins a situar-la entorn del 850 a. de la n. e. Davant una explicació difusionista en relació amb el seu origen, es va proposar que els talaiots fossin el fruit de les dinàmiques internes generades per les mateixes comunitats illenques.

Aquesta proposta, que va generar un ampli consens, està sent revisada a la llum de les recents troballes en talaiots com Cornia Nou i Sant Agustí, tots dos a Menorca.

En el primer cas, l’anàlisi contextual dels estrats del talaiot i els edificis adjacents, unida a una important sèrie de datacions radiocarbòniques, permeten plantejar la construcció de l’edificació en un moment previ al 1.100 a. de la n. e. Resultats semblants es deriven de les noves datacions obtingudes sobre les bigues internes d’ullastre que sustenten la sostrada d’un dels corredors del talaiot de Sant Agustí.

En aquesta nova proposta, es mantindria la idea de l’origen dels talaiots vinculats a un procés d’evolució interna de les comunitats illenques.

¿Per a què?

Si la datació dels talaiots és un tema de debat, més ho és la seva funció i significat. Hi ha moltes maneres d’afrontar aquest problema, però jo els suggeriria que ens hi enfrontéssim des de la següent perspectiva: concebem els talaiots com una realitat múltiple i superposada que es va concretar a partir del conjunt de pràctiques socials en què les comunitats prehistòriques i els talaiots van estar immersos.

En aquestes dinàmiques, els talaiots no han de ser concebuts com un mer i passiu receptacle arquitectònic. A través de la seva específica arquitectura van participar activament en la configuració de les dinàmiques socials de les comunitats talaiòtiques.

Les activitats que es van portar a terme als talaiots van ser molt variades, però sempre presenten un nexe en comú. En tots els casos, es va tractar d’activitats comunals, la concreció de les quals es relacionava amb la ubicació específica de cada talaiot.

En aquells casos on ocupaven una posició central dins del poblat, com per exemple el cas de talaiot 1 del poblat de Son Fornés (Mallorca) i el de Cornia Nou (Menorca), les activitats en què van participar es van vincular a la gestió comunal dels recursos (sacrifici i repartiment d’ovelles i cabres, en el primer cas, i molinada, principalment de cereals, en el segon).

En altres ocasions, com el talaiot 2 de Son Fornés, les pràctiques es van relacionar amb llocs de reunió i presa de decisions. Aquells talaiots ubicats als límits dels poblats es van vincular amb estratègies defensives. En ocasions estaven adossats a muralles, com seria el cas del poblat de s’Illot (Mallorca).

Finalment, els talaiots localitzats en zones preeminents formarien part d’una complexa xarxa de connexions visuals centrades en el control del territori.

Més enllà de la perspectiva funcionalista, no acabaríem d’entendre els talaiots si no incorporéssim també altres perspectives vinculades a àmbits més simbòlics i perceptius.

La construcció d’un talaiot va requerir un enorme esforç col·lectiu per part d’unes comunitats sense alts nivells de jerarquització, potenciant dinàmiques identitàries i de cohesió social. Hi hem d’afegir el fet que molts talaiots es van construir sobre edificis de la fase anterior (Edat del Bronze) i que van ser utilitzats durant més de 500 anys. Aquesta continuïtat va convertir els talaiots en autèntics receptacles de la memòria d’aquelles comunitats que, al llarg de generacions, hi van interactuar.

Aquesta diversitat de lectures entorn dels talaiots ens obliga a pensar en realitats múltiples i superposades que s’entremesclen, per la qual cosa el gran repte a què actualment ens enfrontem és veure de quina manera podem integrar-les coherentment.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En la mesura que siguem capaços de fer-ho, estarem en millor disposició per comprendre les complexes interaccions que fa 3.000 anys es van donar entre els talaiots i les persones que els van construir.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.