Paulina Rubio: 15 minuts d’empatia al Barcelona Pride

Ambient sanament festiu, aquest dissabte a la nit a la falda de Montjuïc, en una avinguda que ja no es podia omplir més. Fer un parell de passos arribava a constituir un acte heroic (i altament suós). ¿Caldrà anar pensant en un recinte més gran per al Barcelona Pride? Però no es percebien gestos d’aclaparament o enuig entre la concurrència, més aviat de joia, precisament per això, per ser tants, estar junts i compartir sensibilitats, alleujaments, pulsió reivindicativa. Missatges senzills, naïf fins i tot: «¡Sigueu feliços!», va cridar de primera hora Rosa López, d’‘OT’.

L’eco de Mari Trini

Va costar reconèixer-la: cabell curt de color rosa, modelet de muscleres anguloses i aire retrofuturista amb vestigis de ‘Ziggy Stardust’. Va lluir veuassa i va recórrer a un breu cançoner en què ens va venir a dir que les aparences enganyen (‘Yo no soy esa’, de Mari Trini), va evocar la seva experiència eurovisiva (‘Barna’s living a celebration’) i va cantar a la normalització trans amb el tema ‘1930’, record de la persona que, aquell any, va ser la primera a sotmetre’s a una cirurgia de canvi de sexe (la danesa Lili Elbe).

El fil musical entre ‘sets’ no deixava treva: ‘Follow the leader’, ‘Paquito el chocolatero’, ‘Yo quiero bailar’... I va donar continuïtat a la gresca la grecoalbanesa Eleni Foureira, que va presumir del seu ‘Fuego’, segon lloc (per Xipre) a Eurovisió 2018, i que, sense manies, va combinar ‘Seven nation army’ amb ‘Papichulo’.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

La complicitat LGTBIQ+ amb el certamen eurovisiu va ser present en tot el Pride. Divendres ja hi havia actuat la sueca Loreen, i dissabte la sessió va incloure el cantant romanès conegut com a wrs: la seva màxima fita presenta, igual com Foureira, un títol en castellà, ‘Llámame’ (segon lloc d’aquest any). De fet, aquesta llengua és molt present en el seu primer àlbum, ‘Fiesta’23’, que ofereix un contingut, ens va assegurar, «ple de cançons de l’estiu».

Vista i no vista

Totes les actuacions van ser curtes, mitja hora a tot estirar, però va ser estrany que la més breu fos la de qui encapçalava el programa, Paulina Rubio, que no va superar el quart d’hora. Acompanyada de quatre ballarins i tres músics (guitarra, baix i teclats), amb bateria pregravada (entre altres pistes), lluint una jaqueta amb serrells dels colors de l’arc de Sant Martí, la mexicana va arrencar amb l’eficaç tonada pop de ‘Ni una sola palabra’ (tema de Xabi San Martín, de La Oreja de Van Gogh) i va recórrer a quatre temes més (incloent-hi ‘Lo haré por ti’ i ‘Yo sigo aquí’, del ‘hit maker’ colombià Estéfano). Tot just es va aturar a donar joc més enllà d’un «I love you, Barcelona» i «T’estimo, Catalunya», deixant una sensació de vist i no vist una mica dolorosa per als seus fans, després de tantes hores de dansa. Però en aquest entorn rutilant del Pride, queixar-se és gairebé de mal gust.