Cremar després de llegir
Posi una família disfuncional a la seva tauleta de nit, per Laura Fernández
Andrew Ridker i ‘Los altruistas’, la seva novel·la sobre un pare decidit a ser el fill dels seus fills, econòmicament parlant, torna el gènere de la família psicòtica que va consagrar Jonathan Franzen a una espècie de necessària casella de sortida
Quan J. D. Salinger va inventar els Glass, la disfuncional família de genis que va protagonitzar –per torns– tots els seus relats, quan va crear Bessie i els Glass, els pares –un parell de comediants retirats, una versió menys ostentosament brillant de, posem, Midge Maisel, la protagonista de ‘La maravillosa señora Maisel’–, i els seus set germans, tots, sense excepció, dissortadament superdotats, estava creant un sucós arquetip, el de la família disfuncional nord-americana, que no ha fet més que créixer. Com si al mateix instant en què la família començava a elegir-se es considerés igualment insuficient, torçada, una mala idea des del principi que, no obstant, donava lloc a personatges memorables que de cap altra manera podrien haver existit.
Podríem dir, invocant Tolstoi –i la seva Anna Karènina–, que totes les famílies funcionals s’assemblen –quan existeixen, ¿almenys existeixen?–, però que les disfuncionals ho són cada una a la seva manera. Afortunadament. Perquè el que les fa disfuncionals és allò que permet els seus integrants –i aquí no hi ha mai distinció, perquè tan obtusos i peculiars són pares com mares, fills i filles– escapar a qualsevol mena de convenció, o tirania. A la sola idea del col·lectiu, o el domesticat. Potser el moment en què la família va desaparèixer com a institució als Estats Units –quan el moviment ‘beatnik’ primer i el ‘hippy’ després la van flexibilitzar i fins i tot la van convertir en una cosa gens desitjable–, la literatura va començar a intentar entendre en què es convertiria.
Els Glass han engendrat centenars d’altres personatges, i famílies al complet, la més il·lustre de les quals, considerada gairebé un calc, és la de ‘Los Tenenbaum’, de Wes Anderson. De fet, el cineasta té una especial predilecció per famílies portentosament cridaneres, rares, úniques i no s’acontenta a incloure’n una a les seves obres, sinó que de vegades les acumula, com passa a ‘Asteroid City’, la seva última pel·lícula, en què sembla que són les famílies al complet les que s’enamoren d’altres famílies que estan tan perdudes com ella, com si barregés dues o tres narracions alhora, en la qual tota la soledat del planeta aïllat que caracteritza una família disfuncional pogués, per fi, compartir-se. Però ¿podia no passar alguna cosa així en una competició (científica i infantil) de genis?
Com a ens modern i postmodern, la família disfuncional és capaç de captar en la ficció el moment pel qual travessa el món en què viu excepcionalment bé. És a dir, pot, alhora que descriu el delicat equilibri de poder entre els seus membres, assenyalar en quin punt està aquest equilibri fallant en la societat amb la qual conviu. Això va fer de ‘Les correccions’, de Jonathan Franzen, la classe de clàssic en què es va convertir. Allà hi havia els problemes amb els tranquil·litzants dels adults –que, tot i que començaven a abundar, eren encara un problema ocult a simple vista–, la falta d’atenció –i cures–, l’obsessió per la productivitat i l’abandonament d’una classe mitjana agonitzant, una classe mitjana que fingia continuar existint quan ja era història.
El més probable és que Andrew Ridker, joveníssim escriptor novaiorquès –va néixer el 1991, així que té 32 anys–, es digués en algun moment que de gran volia ser com Jonathan Franzen. O simplement formar part d’aquesta creixent col·lecció de novel·les sobre famílies psicòtiques, com diria Douglas Coupland –autor de ‘Generación X’, però també d’una bomba anomenada ‘Totes les famílies són psicòtiques’–, que, si bé va créixer exponencialment a finals de segle XX –entre els 80 i els 90–, es va aturar a principis dels 2000, malgrat que va ser llavors quan va irrompre A. M. Homes i la seva visió salvatge del suburbi –no es perdin ‘Ojalá nos perdonen’–, perquè va ser llavors quan va semblar que deixava de ser divertit no encaixar perquè no encaixar podia ser perillós.
Pot ser que fos la massacre de l’institut Columbine –el tiroteig adolescent més famós de la història– el que va allunyar la idea del disfuncional de la sàtira i la va condemnar a prendre-s’ho massa seriosament, o desaparèixer. Per això la primera novel·la de Ridker,’ Los altruistas’ (Random House), té alguna cosa de petit miracle, perquè és capaç de resultar tan seriosa com ho són els extrems de la culpa capitalista –allà hi ha la Maggie, la germana santa, que està fins i tot deixant de menjar perquè es considera extremadament afortunada; i allà l’Ethan, que acumula per sentir que existeix i perquè creu que s’ho mereix–, i el seu motor trencat –el d’aquell que ha de proveir i ha deixat de fer-ho: el pare fet adolescent–, i alhora conservar l’esperit rebel, i absurd, de la idea de la disfuncionalitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
