Iron Maiden demostra al Sant Jordi que sap cuidar els seus fans

La pandèmia va torpedinar els plans i va fer introduir cançons de ‘Senjutsu’ (2021) a la gira de grans èxits, però ara ells, evitant repetir-se, seleccionen temes del disc que no van tocar llavors (amb l’excepció de ‘The writing on the wall’). La qual cosa, unida al rescat d’un àlbum apreciat però poc recorregut al llarg dels anys, ‘Somewhere in time’ (1986), precipita l’entusiasme de l’afició. Així es cuida la clientela, tot i que després, com és el seu costum, no hi hagi sorpreses en el ‘setlist’ d’una nit a l’altra.

 

L’art de la guerra

Tot això ens va parlar al Sant Jordi («una vegada més complet ‘sold out’», va celebrar Bruce Dickinson) d’una sessió de heavy metal en la seva adscripció ortodoxa, oberta a l’himne, però també a la dinàmica tortuosa. Les repesques de ‘Caught somewhere in time’ i ‘Stranger in a stranger land’, que van obrir la sessió, van recordar que en aquells temps, 1986, Maiden ja mirava de moure’s cap al futur (incloent-hi guitarres sintetitzades ara imperceptibles).

Notícies relacionades

¿La premsa menysprea el rock dur i el metal?

Iron Maiden conquista l’Estadi Olímpic com a rei del metal

Aquell camí els portaria fins a aquestes peces actuals, sufocants i enrevessades com ‘The time machine’ i ‘Death of celts’, a més glòria de l’art de la guerra i l’estratègia. Maridades ara amb ‘Alexander the great’, tema interpretat per primera vegada en aquesta gira, amb bona resolució, i que canta les gestes de l’heroi macedoni. I colant-se a la teranyina de guitarres de Murray, Smith i Gers, i del baix del sempre fogós Steve Harris, la indispensable mascota Eddie, aquesta vegada en forma de pistoler, amb què Dickinson va intercanviar un tiroteig pirotècnic.

Fins i tot prenent distàncies amb el ‘greatest hits’, el guió no va ser tan dens com el d’aquella nit de 2006 al mateix escenari. No hi va haver lloc per a ‘Run to the hills’, però algunes tornades corejables van invocar amb encert la llei de la compensació: la inhabitual ‘The prisoner’, primer, i al camí dels cims, trofeus com ‘Can I play with madness’, el galopant ‘The trooper’ i el melancòlic ‘Wasted years’. Eficaç material d’ahir, avui i demà, no importa, ens va venir a dir Iron Maiden. Ja ho deia la primera tornada de la nit: «El temps sempre està del meu costat».