Aquelarre metaler a Montjuïc
Iron Maiden demostra al Sant Jordi que sap cuidar els seus fans
El grup britànic va delectar els més coneixedors de la seva obra amb un concert devastador en el qual es va basar en els temes del seu últim disc, ‘Senjutsu’, i de l’àlbum de culte ‘Somewhere in time’, del 1986

Si fa un any, Iron Maiden va donar a l’Estadi Olímpic un perfil (insospitat en altres temps) de grup per a tots els públics, això d’aquest dimarts al Palau Sant Jordi va ser una altra cosa: un tuteig de confiança amb els seves fans-fans, els que tant podien vibrar amb el seu intricat últim àlbum, ‘Senjutsu’, com emocionar-se amb aquella cançó remota que la banda mai havia tocat en ‘tours’ anteriors. Sessió de Maiden bastant hardcore, envoltada en la fantasia espaitemporal d’aquesta gira batejada com a ‘The future past tour’.
La pandèmia va torpedinar els plans i va fer introduir cançons de ‘Senjutsu’ (2021) a la gira de grans èxits, però ara ells, evitant repetir-se, seleccionen temes del disc que no van tocar llavors (amb l’excepció de ‘The writing on the wall’). La qual cosa, unida al rescat d’un àlbum apreciat però poc recorregut al llarg dels anys, ‘Somewhere in time’ (1986), precipita l’entusiasme de l’afició. Així es cuida la clientela, tot i que després, com és el seu costum, no hi hagi sorpreses en el ‘setlist’ d’una nit a l’altra.
L’art de la guerra
Tot això ens va parlar al Sant Jordi («una vegada més complet ‘sold out’», va celebrar Bruce Dickinson) d’una sessió de heavy metal en la seva adscripció ortodoxa, oberta a l’himne, però també a la dinàmica tortuosa. Les repesques de ‘Caught somewhere in time’ i ‘Stranger in a stranger land’, que van obrir la sessió, van recordar que en aquells temps, 1986, Maiden ja mirava de moure’s cap al futur (incloent-hi guitarres sintetitzades ara imperceptibles).
Aquell camí els portaria fins a aquestes peces actuals, sufocants i enrevessades com ‘The time machine’ i ‘Death of celts’, a més glòria de l’art de la guerra i l’estratègia. Maridades ara amb ‘Alexander the great’, tema interpretat per primera vegada en aquesta gira, amb bona resolució, i que canta les gestes de l’heroi macedoni. I colant-se a la teranyina de guitarres de Murray, Smith i Gers, i del baix del sempre fogós Steve Harris, la indispensable mascota Eddie, aquesta vegada en forma de pistoler, amb què Dickinson va intercanviar un tiroteig pirotècnic.
Fins i tot prenent distàncies amb el ‘greatest hits’, el guió no va ser tan dens com el d’aquella nit de 2006 al mateix escenari. No hi va haver lloc per a ‘Run to the hills’, però algunes tornades corejables van invocar amb encert la llei de la compensació: la inhabitual ‘The prisoner’, primer, i al camí dels cims, trofeus com ‘Can I play with madness’, el galopant ‘The trooper’ i el melancòlic ‘Wasted years’. Eficaç material d’ahir, avui i demà, no importa, ens va venir a dir Iron Maiden. Ja ho deia la primera tornada de la nit: «El temps sempre està del meu costat».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Tribunals Qui és Inés Guardiola, l'advocada que ha aconseguit l'absolució de Dani Alves
- Els Mossos volen que els forenses aclareixin si Tenneco causa càncer
- Reforma pendent El final del canvi d’hora apunta al 2026
- Set projectes multiplicaran la potència cultural de Barcelona
- El TSJC absol Alves d’agressió sexual a una jove al Sutton el 2022
- Ciclisme La Volta suspèn el final de l’etapa reina a Queralt i farà una etapa plana de 120 km amb final a Berga en el seu lloc
- ChatGPT La IA aposta per aquest barri de Barcelona per viure: "On tradició i modernitat es troben"
- Pla pilot El Govern concedirà beques de 500 euros al mes per estudiar Filologia Catalana i augmentar la xifra de professors
- Catalunya Media City Salvador Illa presenta el ‘hub’ audiovisual Catalunya Media City a les Tres Xemeneies
- Crisi transatlàntica ¿Per què el Vell Continent és tan important per als EUA? Desmuntant el mite de l’Europa parasitària de Trump