Crítica de ‘Barbie’: rosa, feminista, ¡fantàstica!

Misteri revelat: ‘Barbie’ és magnífica. Poques pel·lícules veurem en molt temps tan definides, tan concretes, tan perfectes, tan militants i tan gracioses com la de Greta Gerwig sobre la nina de Mattel. Si el material promocional, difícil de desxifrar, i els dubtes entorn d’un projecte que arrossegava des de feia temps deixaven oberta una porta a la possibilitat del fracàs, aquesta porta queda segellada al cap de pocs minuts de l’inici de la fantasia de Gerwig. Una fantasia entesa com l’àcida sublimació del món real. La directora de ‘Lady Bird’ (2017), que firma el guió amb Noah Baumbach, converteix Barbie en la protagonista d’una comèdia deliberadament feminista. No és una comèdia amb picades d’ullet còmplices als que somiàvem amb la possibilitat que Gerwig expliqués la història des d’allà. Simplement ho és, tot gira entorn d’això. Sense entrar en detalls de l’argument, el seu relat va d’això. El seu humor va d’això. No són eslògans aïllats o ficats amb calçador. És la seva essència. I tota aquesta comèdia a costa del patriarcat, del rol social (i polític) de les dones, del sexisme i d’altres conceptes que es repeteixen (i verbalitzen) al llarg de la pel·lícula funciona molt bé per una cosa molt senzilla: ‘Barbie’ és una pel·lícula feta amb intel·ligència i molt graciosa. A anys llum de les bromes de Twitter, el guió de Gerwig i Baumbach combina amb una precisió admirable enginy, compromís amb el present, gràcia i una mala llet punyent però no hostil (no són dos guionistes sent més llestos que ningú). El percentatge de bromes verbals de ‘Barbie’ és altíssim. No hi ha treva. N’és una darrere l’altra, en una maquinària tan perfecta com la de, posem, ‘Zoolander’ (2001), pel·lícula molt diferent però en la qual es mira en algunes coses.

Però el valor de ‘Barbie’ no rau només en el text. La sensació al veure-la és que tot flueix en la mateixa direcció, que tots els implicats entenien el projecte de la mateixa manera. Tot juga a favor de la fantasia feminista de Gerwig, de la interpretació dels actors a una direcció artística absolutament aclaparadora (sorprèn la fidelitat a l’univers de la nina i el nivell de detall amb què es reprodueixen els seus estilismes, els seus objectes, les seves cases) o una utilització magistral de la música. En relació amb això, ‘Barbie’ té un afegit feliç en la seva selecció de cançons, plena de ‘hits’ i de lletres que completen el relat, i els seus números musicals: la coreografia, la posada en escena i la direcció del número de Ken són impressionants. Però, sens dubte, és en Margot Robbie i Ryan Gosling en qui Gerwig té als seus millors aliats. Tot i que ja havien donat mostres de la seva vis còmica abans, tots dos es confirmen com a magnífics actors de comèdia. Mereixen tots els premis pel seu control de la mímica, del gag físic i de l’emoció. Sí, de l’emoció també: la directora de ‘Mujercitas’ ha aconseguit que, a més de divertida, aguda i (molt) rosa, la seva pel·lícula sigui commovedora.