Crítica d’‘En mitad de tanto fuego’ (Sala Beckett): relats troians

S’han acabat les insinuacions, revulsiu contra versions hollywoodianes beates com la ‘Troia’ de Wolfgang Petersen, que els va presentar com a cosins. Conejero posa tot el seu vast coneixement del món clàssic al servei d’un soliloqui lúcid, Pàtrocle ens parla amb una veu universal que travessa tota la història, mítica i present, entre el fragor de la guerra eterna i la quotidianitat de passejar el gos. Barrejant epítets altisonants i versos alexandrins, ara emergeix un secundari que pren la paraula, un humà carnal i dolençós, Pàtrocle, com un estrany repudiat en oposició al diví heroi Aquil·les i la seva llegenda. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La complexa partitura textual, densa i estimulant sobretot en la primera part, no podria trobar millor mestre a la batuta. La direcció de Xavier Albertí desgrana paraules com notes en una simfonia per moments minimalista, brossiana quan es recrea amb els possessius per accentuar la carnalitat del text. La proposta va a l’essència literària i prescindeix de floritures escèniques, a excepció de la sacralitzant il·luminació, que augmenta la solemnitat. Tanta sobrietat recorda un altre monòleg albertinià recent, ‘El cos més bonic...’, tot i que ara sí que compta amb un grapat de gestos que atrapen el personatge entre el destí i el desig. 

Però tot bon monòleg no ho seria sense el seu intèrpret. Rubén de Eguía toca l’Olimp actoral a què ja es va acostar amb ‘Els homes i els dies’. Se sent bé en el cos a cos, creix en la distància mínima que el separa d’un públic que vibra com una corda de violí amb la precisió i els matisos del seu treball. Menys torna a ser més, i més enllà del joglar que ens explica la guerra de sempre, brota en el text el relat alternatiu. En el present, l’epopeia vol fugir de la glòria, renega de pàtries i banderes, supèrbia de l’enamorat que desitja envellir tranquil junt amb el seu amant. Si totes les guerres són la de Troia, sense censura, tots els amants podrien ser com Pàtrocle i Aquil·les.