Tasha Suri: afer orgullosament indo-queer

Fa unes dècades, el gènere de la fantasia i la ciència-ficció podia comparar-se a un club de cavallers britànics. O un club de golf de Nova Anglaterra o Califòrnia. Avui, afortunadament, s’ha enriquit amb infinitat de noves mirades (culturals, de gènere...) fins a semblar més aviat un plenari de les Nacions Unides. «En el meu cas és una decisió molt conscient que els principals personatges siguin indis i no occidentals, que siguin dones i que tinguin una relació lèsbica», explica durant la seva visita al festival Celsius l’escriptora britànica Tasha Suri. «És el moment de fer-ho després de tants anys de fantasia centrada en homes heterosexuals. No he llegit gaires llibres protagonitzats per dones índies i lesbianes... així que de forma molt deliberada volia escriure’n un, que n’hi hagués un en el gènere que estimo, la fantasia, i no situat en un context en què l’homosexualitat sigui la norma sinó en un món patriarcal en el qual les dones hagin de lluitar per qualsevol forma de poder i contra la homofòbia; però que cap d’elles vegi res equivocat en com estimen».

Suri, bibliotecària, nascuda al nord de Londres de pares punjabís, ha aconseguit en només cinc anys de carrera que la revista ‘Time’ inclogués el seu llibre, inèdit a Espanya, ‘Empire of sand’ entre els 100 millors títols de fantasia de tots els temps i rebre el seu primer World Fantasy Award per ’El trono de jazmín’ (Gamon), primera entrega d’una sèrie que prossegueix amb el seu segon llibre traduït al castellà, ‘La espada de hiedra’. 

En tots dos tot gira entorn d’una princesa tancada en una torre després d’haver-se negat a immolar-se en una pira després d’intentar enderrocar el seu germà –l’emperador– i una serventa supervivent d’una sagnant massacre. La primera, Malini, pertanyent a una tradició cultural dogmàtica i poc tolerant. La segona, Priya, a una nació subjugada que beu de forces tel·lúriques i de la natura, avui agostejades i víctimes d’una epidèmia, i d’hàbits bastant més oberts de mires. Tot un món creat a partir de diferents arrels i tradicions (les lluites històriques pel tron mogol entre dos germans i una germana, forces de la natura com els yakshes, pràctiques com el sati, la immolació femenina entre les flames d’una pira funerària, l’èpica hindú del Mahabharata i el Ramayana...), «igual que la fantasia occidental barreja elements medievals, anglosaxons, celtes, clàssics...»

Va tenir un cert debat interior sobre utilitzar o no aquesta tradició obsoleta de la immolació ritual de les dones viudes. «Volia escriure una història que tingui com a referència la meva herència cultural i critiqui el patriarcat i utilitzi el simbolisme de manera que jo trobi interessant, però també sé que escric per a una audiència occidental que pugui pensar que això és l’Índia». Va decidir prioritzar els seus propis interessos. «No puc preocupar-me pel que pensin els intolerants, he d’explicar una història que atragui i interessi, que em permeti explicar temes sense haver de silenciar-me a mi mateixa».

Que les forces màgiques en aquest món circulin per rius subterranis també va ser un element que va integrar naturalment pel fet que «les aigües, els rius, siguin molt sagrats en moltes pràctiques religioses índies; tenim el Ganges i la pràctica de portar allà les cendres perquè viatgin més enllà, déus associats als rius...». Al seu torn, la malaltia monstruosament botànica que afecta tot un país va sorgir de la seva experiència en una biblioteca mèdica, on va topar amb un llibre amb morboses il·lustracions patològiques, ‘The sick rose’.

Un idil·li a foc lent

Malini i Priya s’encaren a les intrigues d’un joc de trons que les separa però mantenen un idil·li de combustió lenta i progressiva. Tot i que els seus editors a Espanya hagin etiquetat els seus llibres com a literatura juvenil, en realitat la seva autora (i els seus editors als EUA i el Regne Unit) el considera un text per a adults «amb potencial de ‘crossover’» entre el lector jove. «Però ells saben com arribar a la seva audiència, i respecto les opcions que prenguin», apunta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A aquest lector ja li toca trobar, sense haver de rebuscar ni forçar la imaginació, referents queer en la ficció. Amb tot, Suri considera que el ‘boom’ més que de producció («a Ursula K. Le Guinn ja hi havia molts elements de gènere», recorda) ho és de visibilitat, i d’audiència.

La diversitat d’opcions sexuals i la mirada postcolonial van de bracet. «Crec que la fantasia com la ciència-ficció reflecteixen tant les realitats que realment existeixen com les realitats que voldríem que existissin. «Hi ha una raó per la qual hi ha tanta ficció que explora simultàniament el gènere, la sexualitat, la raça, la cultura: fins a cert punt tot és la mateixa lluita, que la gent que sigui diferent de tu mereix viure la seva vida amb un propòsit i amb alegria. Això és tot, aquesta petita cosa.