Mayte Martín: «Si avui tingués 30 anys, potser em dedicaria a una altra cosa: el panorama és desolador»

¿D’on surt la idea d’abordar aquest repertori? ¿Un encàrrec?

No, no, ja ho saps, jo sempre faig una mica el que em dona la gana (riu)... Això se’m va acudir fa temps, un dia de platja, que és quan soc més productiva, ajaguda a la sorra i escoltant el mar. Vaig sentir que m’agradaria agrair als autors que més m’han agradat, marcat...

Tatuat, com diu el títol de l’espectacle.

És clar, tatuat en la memòria, en l’ànima. Les cançons tenen en comú que són commovedores i que són clàssics de la música universal. I si bé en totes les meves propostes mostro els meus tatuatges, aquesta vegada vaig pensar què podien tenir en comú amb els tatuatges del públic que pogués venir als concerts. Potser el que més distingeix aquesta proposta és que aquí m’he imaginat com a públic.

Es diria que pensar en el que vol el públic no forma part de la seva tradicional manera de fer.

No sé si és pensant en el públic. És pensar en els meus tatuatges i en les coses que m’han configurat, que són moltes, i triar les que comparteixo amb la gent. Es tracta de buscar els nexes, el que ens fusioni quan jo surti a l’escenari. ‘Gracias a la vida’, ‘Te recuerdo Amanda’, ‘Ne me quitte pas’… són temes que he plorat i que la gent també ha plorat.

‘Ne me quitte pas’, en què Brel cantava coses com «deixa’m convertir-me en l’ombra de la teva ombra / l’ombra de la teva mà / l’ombra del teu gos». Avui sona fins i tot a exercici irònic, a paròdia.

No és ironia, és desesperació. Actualment ja no s’expressen aquestes coses. Ja no som tan apassionats, ens anem com neutralitzant una mica. Tot té una mica més de tebiesa, i jo em quedo enganxada a aquestes cançons perquè em donen el que necessito. Ara, això és fins i tot políticament incorrecte. Amb ‘Ne me quitte pas’ algú dirà «aquest és un psicòpata». Com que portem aquestes coses a l’extrem... I l’art ha d’estar exempt de tot això i ha de reflectir el que la gent sent. Perquè, realment, l’art és l’únic que reflecteix el que la gent sent de veritat.

¿Com veu l’evolució del cant, considerant els cànons de la música comercial actual?

Encara bo que jo ja tinc gairebé 60 anys, perquè si en tingués 30 potser em dedicaria a una altra cosa. El panorama és desolador. Això és un mercadeig. Aquí, qui porta les regnes és la indústria, i tot el que es genera és a partir del que la indústria exigeix.

Es pot dir que la indústria respon als desitjos de la gent.

Crec que és al revés. A la gent se l’educa.

¿I la indústria fabrica necessitats?

És clar. No crec que hi hagi a priori ningú que no sigui capaç d’apreciar una cosa bona. Però, és clar, si només t’ensenyen poca-soltades... El més fotut és que no hi hagi una distinció clara entre les dues coses. ¿Vol anar al Palau Sant Jordi a ballar amb ‘Eufòria’? Doncs d’acord, però... Actualment el que no hi ha és discurs, i un artista, si no té discurs i només és una veu, per a mi això no és art. El més fotut és que ho està copant tot i que parlem d’una televisió pública. Això no pot ser. La paguem tots i ha de mostrar la cultura, l’art...

En el cas d’‘Eufòria’, el propòsit era atraure a TV3 públic jove.

¿Però per què? Aquesta és una tesi que no comparteixo. ¿Per què al públic jove se li ha de donar el que és descafeïnat? ¿Qui ha dit que no és capaç de disfrutar d’una cosa amb substància? Hi ha joves que a casa han escoltat coses interessants i se’ls educa el paladar. Això ho paguem tots. Jo m’emprenyo amb aquestes coses.

Ja l’hem vist escalfant-se de vegades a les xarxes, com quan Billboard Latino va concedir a Enrique Iglesias el pintoresc premi a artista ‘top’ llatí de tots els temps.

¡Millor artista llatí de la història! ¿Però estan bojos? Vaig posar el crit al cel a les xarxes perquè hi ha coses amb què no puc. Això és una falta de respecte. ¿On deixes llavors Chavela (Vargas) i tants d’altres? Se m’acudeixen mil noms. És una vergonya i una manipulació.

Quan Rosalía va publicar el seu primer disc, ‘Los Ángeles’, vostè va dir que vostè no estava preparada per abordar aquells cants flamencs antics. Des d’aleshores, ella ha evolucionat d’una manera supersònica, tot i que hi ha flamenc encara en el que fa. ¿Com veu la seva evolució?

No hi estic d’acord. Això no és flamenc. Un gènere no és un repertori. ¿Canta una ‘bulería’? Correcte, però això no és flamenc, perquè no hi ha un coneixement de com es fa servir la matèria primera. Ella ha seguit el camí que ha volgut i això és perfectament respectable, perquè en la vida s’ha de fer el que a un li doni la gana. Però s’han de dir les coses pel seu nom. És com dir que Plácido Domingo és un cantant de tango perquè va fer un disc de tangos. Per cantar tango cal conèixer el gènere, com s’expressa, com es condueix. Cal submergir-s’hi. Amb ella és el mateix. En el que fa no veig els codis propis del flamenc.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Sent que va molt a contracorrent, que és molt dura i exigent en els seus judicis?

És clar, exigent i autoexigent. Cal ser molt respectuós amb el que fas i no n’hi ha prou que alguna cosa t’agradi per introduir-t’hi. Hi ha d’haver un respecte i un mínim de garantia que no ho estàs banalitzant.