The conversation

¿Qui salva Oppenheimer: el brillant científic que va protagonitzar l’horror nuclear?

BBC

J. Robert Oppenheimer era director científic d’un dels projectes més importants i secrets de la història de la humanitat, el Projecte Manhattan. Des del seu laboratori de Los Alamos havia d’aconseguir la fissió de l’àtom amb finalitats militars abans que els nazis: la bomba atòmica. Ho va aconseguir. Però després van tenir lloc els bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki, i J. Robert Oppenheimer carrega des d’aleshores una responsabilitat històrica. ¿Qui el salva? ¿Qui el condemna?

Protagonista de la pel·lícula de Nolan

Basada en el llibre Prometeo Americano de Kai Bird i Martin J. Sherwin, Christopher Nolan ha dirigit la pel·lícula Oppenheimer sobre la figura del físic J. Robert Oppenheimer.

La pel·lícula narra el paper d’Oppenheimer en la construcció de la primera bomba atòmica el 1945. L’estrena ha activat una vegada més el seu protagonisme.

Oppenheimer va ser un brillant físic nord-americà nascut a Nova York el 22 d’abril del 1904 i mort a Princeton (Nova Jersey) el 18 de febrer del 1967, víctima d’un càncer de laringe. Va estudiar Química a Harvard i es va graduar amb summa cum laude. Posteriorment, va viatjar a Europa, on va estudiar Física a Cambridge (Regne Unit) per, finalment, obtenir el seu doctorat a la Universitat de Göttingen (Alemanya) sota la supervisió de Max Born, un dels pares de la mecànica quàntica.

En els anys previs a la Segona Guerra Mundial va ser professor a la Universitat de Califòrnia fins que el 1942 el va reclutar el general Leslie R. Groves com a director científic de l’acabat de crear Laboratori Nacional de Los Alamos.

Trinity i el principi de l’era nuclear

El Projecte Manhattan va ser una gigantesta iniciativa cientificomilitar que va tenir com a únic objectiu aconseguir l’arma atòmica. Aquesta comesa es va aconseguir quan la primera bomba atòmica, que va rebre el nom en clau de Trinity, va ser detonada el 16 de juliol del 1945 en una zona remota del desert de Nou Mèxic.

La tasca encomanada a Oppenheimer va ser la de coordinar des de Los alamos el nombrosíssim grup de científics, enginyers, militars i personal civil que treballava en més d’una dotzena de centres de recerca repartits principalment pels Estats Units. Per aquesta raó, i tot i que se li reconeixen importants contribucions en física atòmica i molecular, Oppenheimer ha passat a la història per haver sigut un dels principals impulsors del Projecte Manhattan, potser la seva cara més coneguda, i per això anomenat pare de la bomba atòmica.

Després de l’èxit de l’assaig de Trinity, la resta de la història és tristament coneguda. El 6 i el 9 d’agost del 1945 les bombes atòmiques Little Boy i Fat Man van arrasar les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Més de 120.000 persones van morir de manera immediata a causa de l’explosió de les bombes. Moltes més van morir posteriorment víctimes de les ferides i de la radiació.

Oppenheimer va apostar per llançar les bombes

A més del seu paper com a director del laboratori de Los Alamos, Oppenheimer va exercir un paper rellevant en el grup que va forçar davant l’administració del llavors president Truman la decisió de llançar les bombes atòmiques sobre el Japó. Aquesta decisió, presa en contra de moltes veus pròximes que apostaven per un primer ús tàctic intimidatori de l’arma atòmica, va marcar la resta de la seva vida.

Després del final de la guerra, el 1946 es va crear la Comissió d’Energia Atòmica (AEC) dels Estats Units, una agència per controlar les investigacions sobre armes atòmiques. Oppenheimer va ser nomenat president del seu comitè assessor. Des d’aquesta tribuna, i molt possiblement condicionat per l’efecte devastador de les bombes llançades sobre el Japó, Oppenheimer va dedicar gran part del seu esforç a defensar la no-proliferació nuclear i a intentar aturar la cursa armamentística empresa pels Estats Units i la Unió Soviètica.

La caça de bruixes

A partir d’aquell moment van començar els seus problemes. Aquesta postura pacifista, així com un passat de simpaties comunistes, va fer que fos perseguit i investigat per l’FBI de J. Edgar Hoover. Com a conseqüència d’aquesta persecució, el 1954 l’AEC va anul·lar la seva autorització de seguretat a causa de suposades connexions comunistes.

Perduda tota la seva influència política, Oppenheimer va reprendre la seva tasca docent i investigadora en física. Finalment, el 1963, amics d’Oppenheimer van aconseguir que el president John F. Kennedy li concedís el premi Enrico Fermi, premi «presidencial» del Govern dels EUA. Aquest guardó va suposar un gest de rehabilitació política. No va ser fins al 2022 que es va demostrar que Oppenheimer havia sigut una víctima més de la caça de bruixes portada a terme per sectors macarthistes del govern americà durant la guerra freda.

En un primer moment podem pensar que Oppenheimer va ser un dimoni, un brivall que va obrir la capsa de Pandora del poder atòmic i va forçar el seu ús contra el Japó. No obstant, potser hem de fer un raonament més calmat, un joc mental que ens porti a ficar-nos en la pell d’Oppenheimer, en el context històric que li va tocar viure i en les decisions que es va veure forçat a prendre.

Ens hauríem de preguntar si d’entre totes les opcions que hi havia, les que va prendre Oppenheimer van ser o no les més encertades. L’única regla que hem de seguir en aquest joc és que no prendre decisions no és una opció vàlida. Les respostes són totes vàlides i molt possiblement totes les conseqüències siguin tan terribles com les preses per Oppenheimer.

Més enllà de l’elegant estètica pròpia dels anys 50 del segle XX, potser l’atractiu que exerceix sobre nosaltres la figura d’Oppenheimer rau en el fet de reduir a la seva única persona la responsabilitat d’accions que van ser preses per molts. Accions de conseqüències devastadores, com preses per un heroi, un nou Prometeu, i que sens dubte van modular per sempre el món on vivim.

Notícies relacionades

El mateix Oppenheimer ho va saber ben aviat i, després de la detonació de Trinity, va recordar les paraules del Bhagavad-Gita, un important text sagrat hinduista (considerat un dels clàssics religiosos més importants del món):

«Ara m’he convertit en la mort, el destructor de mons».