El Festival d’Avinyó reneix com a denúncia

En les gairebé tres hores de representació se sentirà una veu indignada entre el públic: «¡Escàndol, Avinyó!». Protesta espontània d’aquelles que només se senten aquí, de seguida apaivagada per la resta d’espectadors que acabaran entregats en una sonora i llarga ovació drets. Entre aquestss, molt somrient, Tiago Rodrigues, el nou director d’Avinyó, la primera persona no francesa que arriba al càrrec. La transformació del portuguès s’ha notat, i molt. Atrapat en unes dinàmiques internes massa autoreferencials, els últims anys el festival de teatre més important d’Europa i més enllà ha vist perillar la seva corona davant mostres més potents. El tomb ha sigut més que eficaç. Recuperada la fundacional etiqueta «popular» de Jean Vilar, Rodrigues ha ideat un festival més enganxat a la realitat, rabiosament contestatari, amb el ‘leitmotiv’ de la «vulnerabilitat col·lectiva». Per apaivagar les crítiques sobre l’endogàmia dels noms que es repeteixen any rere any, el 75% de les companyies del 2023 són noves. I la guinda la posa la decisió de convidar una llengua, en aquesta edició l’anglès, gest d’agermanament anti Brexit. Avinyó, com Cannes, serà polític o no serà.

En conseqüència idiomàtica, molt més públic britànic de l’habitual omple els 45 espectacles del programa oficial –més els 1.500 de l’expansiu ‘off’ que governa els carrers– i també molt artista anglòfon. Com el deixeble de Peter Brook, Alexander Zeldin (a qui ja vam veure al Grec), el Royal Court Theatre amb uns críptics monòlegs d’Alistair McDowall, el coreògraf nord-americà Trajal Harrell amb l’honor de trepitjar el Palau dels Papes i, és clar, Shakespeare a través del famós, però poc conegut a França, Tim Crouch, que debuta a Avinyó per remarcar la falta de sentit de les fronteres, també les artístiques.

Bufetades de realitat

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

Substituint el referent Krystian Lupa, que va haver de suspendre després de tèrbols conflictes en els assajos, Rodrigues també predica amb l’exemple. El seu espectacle ‘Dans la mesure de l’impossible’ posa sobre l’escenari testimonis dramatitzats de professionals de la cooperació internacional. La guerra i les seves rutines, la desesperació, la precisa descripció de l’olor de cadàvers amuntegats. Bufetades de realitat per mostrar al públic un altre món més enllà de les butaques vellutades d’un teatre amb entrades a 45 euros. Pocs neguen la contradicció.

En la mateixa línia, un altre dels caps de cartell, el suís Milo Rau amb la seva ‘Antígona a l’Amazones’. Vídeo i actors es barregen per portar el clàssic de Sòfocles al Brasil contemporani. En escena la massacre del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra el 1996, col·lectiu que, com l’heroïna grega, es rebel·la contra les normes injustes de l’Estat. A Rau li va faltar la mala llet d’altres vegades, més preocupat perquè encaixi l’estructura del mite que per l’explicació del conflicte de base i les seves conseqüències.