Primavera Sound Madrid: un error de càlcul

Ja en aquells anys de crisi es va vaticinar la implosió de les cites ‘macro’, va tornar després a pronosticar-se el seu ocàs arran de la pandèmia (de la qual el món havia de sortir convertit en una cosa diferent), i ressonen ara, de nou, els cants funeraris arran del fiasco del Primavera Sound Madrid. Aquesta és una retirada que tan sols ens recorda que el que triomfa en un lloc no ha de funcionar necessàriament en un altre, i que, acudint a una innegable dialèctica a l’estil Mariano Rajoy, Barcelona és Barcelona i Madrid és Madrid.

I al Fòrum hi pots anar amb metro, a peu fins i tot, mentre que la Ciutat del Rock d’Arganda es troba a 40 quilòmetres, en un paratge molt mal comunicat i amb un fallit historial de serveis (Rock in Río Madrid) que ja en donava pistes. Allà hi ha un motiu central del daltabaix. El preu de les entrades, una altra explicació manejada aquests dies, era el mateix que a Barcelona, on el Primavera va anar bé. I el cartell era semblant al català. Sorprèn, sí, aquesta renúncia a Madrid tan primerenca, sense donar-li una segona oportunitat, per part d’un festival que, a Barcelona, des dels seus orígens, sempre va mostrar perseverança i mirada llarga. Molt negre ho van haver de veure, ells o els seus socis del fons d’inversió The Yupaica Companies.

¿Hi ha massa macrofestivals? El que ens diu el revés de Primavera Sound Madrid és que no es pot donar res per fet, i que cada ciutat té les seves claus d’èxit, la seva personalitat i el seu imaginari. És, també, un toc per a un Primavera que, arran del pols (una mica teatral) amb Ada Colau per mirar d’estabilitzar el format de doble cap de setmana, ha vist com aquest any, amb un de sol, i fins i tot sent un èxit, no ha arribat a esgotar les localitats.

Notícies relacionades

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Sergio Peris-Mencheta, actor i director: "Des de la malaltia, la meva imaginació s’ha alliberat"

En clau barcelonina, vull concloure que exportar una marca pròpia podia ser tant un indicador de debilitat com de poder (aquesta tremolor tan catalana), i que la ciutat, en termes de música en directe, s’ha fet a si mateixa i és exemple d’un ecosistema propi que ja forma part de la seva identitat. Sense franquícies al Lollapalooza, el gegant de Chicago, que aquest cap de setmana s’ha celebrat a París i que obre seus a mig món.

Primavera, Sónar, Cruïlla, Rock Fest... són festivals que un dia van inventar catalans i el seu exemple xiuxiueja un consell a les ciutats del món: creeu la vostra pròpia manera de fer.