Retrat d’un home esponja
‘El sulfato atómico’, quan Ibáñez va ser Hitchcock i va ser Hergè
Només 33 anys tenia Francisco Ibáñez quan va trepitjar el seu primer vuitmil professional, ‘El sulfato atómico’, el seu primer àlbum, segons l’opinió de molts, el seu Everest, 46 pàgines d’aventures després de la qual cosa sens dubte va ser per a molts llavors, quan es va publicar, el 1969, un transsumpte del que a Espanya, una dictadura, se suposava que hi havia rere el Teló d’Acer, una altra dictadura. Vist amb perspetiva, aquest era el primer acudit d’aquell àlbum. Franco va morir el 1975. El Mur de Berlín va caure el 1989. En definitiva, va canviar el món i ‘El sulfato atómico’, no obstant, mai va envellir. Ni tan sols ara, més de mig segle després de la seva arribada a les llibreries, perquè continua sent narrativament impecable, àgil i hilarant. Ibáñez va morir el 15 de juliol passat i, en certa manera, es pot traçar una semblança d’aquell geni del còmic exclusivament a partir d’aquell àlbum, perquè és etern.
Ibáñez (això és el que cal llegir entre línies en aquella historieta en la qual Mortadel·lo i Filemó viatjaven a Tirània) era un esponja, com els seus propis lectors de llavors, sotmesos per raons polítiques a una dieta cultural de molt pocs excessos, de manera que tot el bo que arribava de més enllà de les fronteres quedava com tatuat a les neurones dels records i els llocs comuns. Tres anys abans que Ibáñez dibuixés l’última vinyeta d’‘El sulfato atómico’ (evidentment amb els protagonistes a la carrera) es va estrenar en els cines, amb algunes censures, ‘Cortina esquinçada’, d’Alfred Hitchcock, amb Paul Newman i Jullie Andrews al paper d’inexperts espies a la recerca d’una fórmula secreta crucial per a la cursa armamentista en la impermeable i impacable República Democràtica d’Alemanya. Les similituds amb la Tirània de Ibáñez eren massa perquè fossin casualitats. «Espies americans», cridava fora de si Tamara Tumánova a la pel·lícula del mestre del suspens, i gairebé idèntic crit acusatori formulen els tirans quan Mortadel·lo i Filemó són posats en recerca i captura pel dictador Bruteztrausen.
Mortadel·lo i Filemó, buscats per ‘spionen’.
De fins a quin punt Ibáñez i Hitchcock, malgrat la seva diferència d’edat, eren homes contemporanis, molt més es podria escriure. Vet aquí, per exemple, la imatge que tots dos reserven a les dones en les seves aventures, però el pare de Mortadel·lo i Filemó era dibuixant, per la qual cosa els seus referents principals a l’enfrontar-se al full en blanc eren altres, sens dubte el còmic francobelga, tota una institució en la seva època. La Tirània d’Ibáñez era a la seva manera la Bordúria d’Hergé, país imaginari, molt transteloner també, que Tintín va visitar el 1956 en el que, de nou segons l’opinió de molts, és el seu millor àlbum, ‘L’afer Tornassol’.
Viatge d’una dictadura, Espanya, a una altra dictadura, Tirània, el 1969.
Viatja el periodista del tupè a una ficcionada RDA a la recerca, com Newman, d’una arma terrible inventada pel professor Tornassol, que ha sigut segrestada pels borduris. La segona meitat del segle XX va ser així, un constant desafiament entre els dos esquenes platejades de l’ordre mundial, els EUA i la Unió Soviètica, un pols que inevitablement va alimentar el cine i la literatura, fins i tot la infantil, perquè Ibáñez, tot i que el consumien totes les edats, dibuixava per a nens. Mortadel·lo i Filemó anaven a Tirània també a buscar una arma, un esprai que convertia els insectes en monstres gegants, i vet aquí, inqüestionablement, una altra influència que va absorbir sens dubte aquesta esponja anomenada Ibáñez. A punt de complir la vintena estava aquest creador de centenars de milers de vinyetes quan es va estrenar a la gran pantalla ‘¡Taràntula!’ obra de culte de la sèrie b del setè art, que en el títol, perquè ve amb signes d’admiració, ja revela la seva trama, una aranya gegant que atemoreix els humans.
La portada original, un exemplar que cotitza a l’alça entre col·leccionistes.
Al títol de la seva aventura Ibáñez li va afegir allò d’atòmic perquè això era llavors el més natural del món. Era l’era, la de l’atòmic, amb els ecos encara de les proves nuclears de França a l’atol de Bikini i les dels EUA i la Unió Soviètica en els seus respectius camps d’assaig.
El cas és que ‘El sulfato atómico’ és una obra mestra amb evidents inspiracions i, com que resulta bastant indiscutible, fins i tot dibuixada tal com llavors es feien els exàmens a classe, copiant del company de la taula del costat. Les semblances entre aquest àlbum i la divuitena aventura de Spirou i Fantasio, ‘QRN a Bretzelburg’, no admeten discussió. I, no obstant, fins i tot així no deixa de ser un llibre majúscul, perquè el 1969, tot i que només tenia 33 anys, Ibáñez estava al cim de la seva creativitat.
Mortadel·lo, disfressat per creuar la impermeable frontera de Tirània.
Li va comportar un temps, és veritat, polir els seus dos personatges. Va assajar abans amb altres noms. Ocarino i Pernales, agents especials. «Mr. Cloro i Mr. Yesca, agència detectivesca. Van acabar per néixer com a Mortadel·lo i Filemó en el número 1.394 de la revista ‘Pulgarcito’, però en aquesta primera fogonada eren simples paròdies de Sherlock Holmes i John Watson, historietes d’una pàgina o poc més, massa curtes per donar cabuda a la fèrtil creativitat del seu autor. No va ser fins a ‘El sulfato atómico’ que com a agents d’una organització d’espionatge, la T.I.A., van adquirir la personalitat que els va fer cèlebres fins a l’eternitat. Fins i tot podria qualificar-se d’agosarat que arribessin a aquest zenit el 1969, perquè la dictadura franquista ja no subjectava les regnes amb la força d’abans, però de tant en tant feia servir el fuet.
Tres vinyetes paradigmàtiques de l’humor d’Ibáñez.
Els dos maldestres agents (tot i que a l’hora de recuperar el sulfat del professor Bacteri cal admetre que són realment brillants) podien haver sigut presos com una mofa més enllà de l’acceptable per les autoritats censores, però, com fos, Ibáñez va ser, si es permet la comparació, una mica Shakespeare, que molt savi ell mai va situar la trama de les seves obres en el seu propi temps i lloc, però en realitat sempre parlava precisament, tot i que fos de manera obliqua, sobre el seu temps i el seu lloc. Ningú va censurar la paròdia que Ibáñez va fer del que era una dictadura, perquè el franquisme va ser, fins al seu minut final, una certa Tirània.
Mortadel·lo i Filemó arriben a la capital de Tirània.
Tampoc a ningú li va semblar inoportú (per sort) que aquesta mena de serveis secrets patris fossin retratats com un acudit sense pausa. En aquest aspecte podria considerar-se que Ibáñez va ser no una esponja, sinó un visionari. Diuen que quan Picasso va acabar per fi el retrat que li va encarregar Gertrude Stein, el pintor el va mostrar primer al germà d’aquesta. No només no li va agradar, sinó que va dir que no s’assemblava a ella. «No es preocupi, acabarà per assemblar-s’hi», va respondre Picasso. Potser és només una llegenda, perquè amb Picasso mai se sap, però seria formidable que fos certa. Igual que ho seria que la T.I.A. va ser una cosa profètica de quin tipus d’aventures es veurien abocats a viure els serveis secrets espanyols quan Luis Roldán va aconseguir fugir d’Espanya davant els seus propis nassos. A aquest episodi de la història d’Espanya va dedicar Ibáñez un àlbum el 1994, ‘Corrupción a mogollón’, amb Mortadel·lo i Filemó encarregats de la recerca i captura del director general de la Guàrdia Viril, un tal Rulfián. Si allò va ser un altre vuitmil de les seves historietes ho haurien de dir els seus fans, però que Ibáñez va ser un alpinista del còmic no n’hi ha dubtes. Va obrir noves vies. Per això molts el consideren un mestre.
