Sinéad O'Connor, la veu pura

Ens havien avisat: aquesta Sinéad O'Connor no és l'amazona pop deThe lion and the cobra (1987), el disc de debut, ni la bonica cara angoixada deNothing compares 2 U, que fa dues dècades ens va atacar per terra, mar i aire. Com vam veure el 2008 al Palau, la irlandesa ha posat la fe religiosa en primer terme i a les cançons abunden les cites d'anyells, àngels i bíblies. Apartada de la fama, el seu nom atrau un nucli de fans de llarg recorregut i excursionistes musicals. Insuficient per omplir l'auditori del Festival Jardins de Cap Roig, acostumat al ple i que, diumenge, va tenir ocupat poc més de mig aforament.

Va sortir descalça, amb un crufix a la seva llarga brusa vermella i una guitarra elèctrica. Al costat, un operari que va alternar la guitarra acústica, el teclat i la flauta, i el seu marit des de feia una setmana, Steve Clooney, també a càrrec de les sis cordes. Va obrir ambSomething beautiful, del seu últim disc,Theology, que va fixar el llistó de la nit: material pastoral amb arrels folk, molt ben cantat, però que no serà recordat per la seva varietat plàstica. Nit de lletanies boniques, pures i monòtones.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

I no és que fos un recital de guió sever, basat en el material ascètic dels seus nous discos, perquè O'Connor va anar colant cançons de la seva vida anterior, com Never get old, The emperor's new clothesiThree babies. La barreja no va grinyolar. Explicació: totes les cançons, antigues i noves, sonaven més o menys igual, entre el folknew agei un pop lleuger decorat amb flautes cèltiques.

FINAL MÍSTIC / Va cantarI am stretched on your graveen versió a cappella;es va acostar al reggae ambThe lamb's book of life, i va aixecar ovacions ambNothing compares 2 U,de Prince, després de la qual es van veure fugides a la grada. O'Connor va dedicar la recta final «a l'Esperit Sant» (Thank you for hearing me) i «a les més altes autoritats del Vaticà», que va criticar fa poc pels casos de pederàstia. Convertida en Joana d'Arc, es va deixar anar ambThe times they are a-changin'(Dylan) i va convertir la jamaicana Rivers of Babylon (l'exitós disc de Boney M) en un salm esperançat. Bàlsam i protesta.