‘Barbie’: ¿qui és el públic de la pel·lícula?

Dilluns 24 de juliol, 19.10 hores, Balmes Multicines. Una de les 10 sales que projecten ‘Barbie’ en sessions diferents està completament plena. No és dia de l’espectador. El públic està format per grups de noies. També hi ha dones adultes, i diverses mares amb les seves filles adolescents. Completen l’aforament un bon nombre de turistes que poden veure la pel·lícula en versió original. Aquests es divideixen en dos grups, uns de més joves i d’altres de formats per famílies senceres.

Si acudim a la crítica, el film s’ha dividit clarament en dos blocs, com les últimes eleccions espanyoles. No hi ha terme mitjà. Ha escrit gent a qui li encanta i gent que l’odia. La crítica no es posa d’acord, cosa que sempre és saludable. La incògnita tardarà a resoldre’s. ¿Per a quin tipus de públic ha sigut concebuda ‘Barbie’, si és que la maquinaria hollywoodiana necessita sempre tenir clar el ‘target’ al qual van destinats els seus productes?

Fa uns anys semblava així, sobretot quan des de la mateixa meca del cine es va instaurar la idea que el públic que va dels 15 als 25 anys és el que sosté l’exhibició cinematogràfica. ¿De veritat aquesta és la franja d’edat entre els espectadors que també han omplert les sales per veure les últimes pel·lícules d’Indiana Jones i Missió Impossible? ¿A quin públic estan destinades les produccions de Pixar i Disney, ja que ‘Elemental’ tampoc sembla tenir un receptor clar? ¿Era ‘Wall-e’, per continuar en els dominis de Pixar, un film per a nens? Ni de bon tros.

 ‘Barbie’ s’obre amb una paròdia de ‘2001: una odissea de l’espai’, la seqüència que incumbeix a l’existència quotidiana dels homínids i el descobriment del monòlit, equiparada aquí a un grup de nenes en un paisatge idèntic que descobreixen una nina de mida gegant i carnal de Barbie. ¿Quants espectadors de nou encuny han vist o coneixen l’odissea còsmica de Stanley Kubrick? ¿Qui és el destinatari de la referencialitat ordida per Greta Gerwig i el seu coguionista i parella sentimental, Noah Baumbach, que en totes les altres pel·lícules que han fet junts o per separat ni tan sols podia somiar a arribar a triplicar en només quatre dies els guanys respecte al pressupost inicial del film?

Un producte intel·ligent

‘Barbie’ és un producte intel·ligent, perquè s’obre a moltes perspectives i, amb això, a diversos tipus de públic. Això passa menys amb ‘Els venjadors’, ‘Transformers’, ‘Fast & Furious’ i altres franquícies d’indiscutible èxit comercial. Els riscos són calculats. ‘Barbie’ arrisca més. La marca Barbie és molt potent i ha generat una extensa mitomania –i mitologia– en la cultura pop: no fa faltar haver jugat amb la nina en qüestió per conèixer la seva existència i el seu pes històric des de fa generacions. Però, al convertir-la en imatge real, i amb tesi de fons contrària a la seva mateixa raó de ser, els objectius es poden complicar.

 Alhora, toca diversos aspectes, perquè la major part dels espectadors s’hi sentin gratificats. Té discurs feminista, tot i que sigui bastant lleuger, expressat essencialment en la seqüència en la qual una de les treballadores de l’empresa Mattel (America Ferrera, ex-Betty ‘la lletja’) assumeix el seu empoderament i el deixa anar en un discurs en pla fix a l’àmplia gamma de Barbies que l’escolten i s’empoderen també. El film serà molt postmodern, però això mateix és el que feia Frank Capra quan col·locava la seva càmera davant James Stewart i li feia deixar anar una tesi molt ‘new deal’ en les seves famoses pel·lícules dels anys 40.

Notícies relacionades

Entre l’empoderament i la pressió estètica: ¿és la nova Barbie un referent positiu per a les nenes?

Crítica de ‘Barbie’: rosa, feminista, ¡fantàstica!

 A més del feminisme i el món en rosa (bastantes espectadores hi acudeixen vestides amb roba d’aquest color, fruit de la seva adhesió a la causa i de l’efecte d’una campanya de màrqueting dissenyada per un autèntic geni), ‘Barbie’ té números musicals, gags i drama, la sofisticada representació del món de les nines –inspirada en Frank Tashlin, Jerry Lewis i Tim Burton– i dues estrelles que es complementen a la perfecció, tot i que lícit és a dir que Ryan ‘Ken’ Gosling es menja en alguns plans Margot ‘Barbie’ Robbie.

 La sensació final és la d’haver vist un divertiment hedonista amb consciència social que pot satisfer les necessitats de l’àmplia gamma de públic que acudeix a dolls a les sales on es projecta el film. Té prou elements per recompensar una espectadora de 19 anys, una altra de 45, un turista accidental de 33 i una família sencera que es reconeix, en graus diferents, en les tribulacions de la protagonista. ¿Va ser pensada per a un públic concret? En absolut, i aquesta és una de les seves grans cartes. Aquesta i que cada vegada que escrius la paraula ‘Barbie’ en el cercador de Google la pantalla de l’ordinador s’omple d’estrelletes que parpellegen de color rosa.