Jordi Savall: «La paritat en les orquestres és prioritària»

Aquest dimarts compleix 82 anys i manté un nivell d’activitat envejable combinant el seu festival a Tarragona amb els de Fontfroide, Salzburg, Peralada i Graz.

L’estiu sempre és intens perquè hi ha molta feina. Però ja m’agrada. Divendres inaugurem el festival a Montblanc amb Hespèrion XXI, dilluns vaig a Peralada amb Le Concert des Nations i després comencem els assajos de quatre simfonies de Beethoven que interpretarem a Salzburg els dies 8 i 9. A la tornada ens esperen altres interessants concerts a Santes Creus.

¿Què l’impulsa a mantenir aquest ritme?

Un conjunt de coses. D’una banda, treure profit del meu mig segle fent les coses més boniques o per donar una visió nova a coses ja conegudes. De l’altra, deixar un llegat posant en contacte músics experimentats que m’acompanyen des de fa molt temps amb altres de més joves.

¿Perduraran els seus conjunts?

Els projectes d’orquestra, de cor i de creació mereixen continuar més enllà de mi quan no hi sigui. Són realitats. Quan vam començar a assajar ‘La Creació’ de Haydn que hem fet a Salzburg aquesta setmana, al cap de 10 minuts sonava de meravella perquè fa tants anys que l’orquestra fa obres d’envergadura com la ‘Misa Solemnis’ i la ‘Novena’ de Beethoven... Té un so i una conjunció fruit de molts anys de treball.

El so d’una orquestra depèn del conjunt dels seus músics, que va variant al llarg del temps. ¿Com ha de ser Le Concert des Nations d’aquí 10 anys?

La diferència de la nostra orquestra amb d’altres, ja sigui de Barcelona o de Berlín, la nostra és molt diferent perquè no tenim tantes places fixes. Hi ha un nucli estable que representa el 50% de la formació. Però la resta el contractem en funció de cada projecte. Tenim un 25% de joves, que venen a ser uns 9, que porten uns dos anys treballant amb nosaltres i un 25% més dedicat a gent nova que sorgeix de les audicions que fem cada any per incorporar músics de les últimes generacions. És molt interactiu i viu, res enravenat. Si toquem Beethoven contractem determinats músics i si és Bach, d’altres. Així puc arribar a la màxima qualitat i donar oportunitats a joves talents.

¿Selecciona amb criteris de paritat?

Per descomptat. La paritat és prioritària perquè en aquests moments és possible. Hi ha moltes dones amb un nivell fantàstic. Acabem de comprovar-ho amb els dos concerts que he dirigit amb una orquestra de Le Concert des Nations integrada únicament per dones per interpretar ‘Les quatre estacions’ de Vivaldi. Ha tingut un èxit impressionant.

Amb aquest programa actuaran al seu festival de Santes Creus ben aviat i a l’Auditori, a la tardor.

És el nostre homenatge a l’orquestra femenina de l’Ospedale della Pietà que dirigia el mateix Vivaldi, de la qual es commemora el 300è aniversari. Aquests concerts han tingut una gran acollida. Mai s’havien escoltat així ‘Les quatre estacions’. S’interpreten a partir de la base d’obra, els sonets que es creu va fer Vivaldi que el van inspirar i que es llegeixen en el concert. A més comptem amb una solista i gran concertino, Alfia Bakieva. Als seus 36 anys té una experiència i un temperament extraordinaris. Ha sigut molt emocionant per a elles veure com el públic ha connectat amb la seva música. La gent acabava dreta i aplaudint-les com si fos en un concert pop.

Quin xut d’energia.

És que són molts anys d’estar en segon pla en relació amb els homes. Les dones sempre han estat en segona línia. Mai tenen aquesta visibilitat. Això és excepcional. Independentment del talent, que en tenen, quan poden ensenyar del que són capaces és emocionant. Fan música amb una sensibilitat pròpia però són tan eficients com qualsevol home. Aquesta orquestra de dones és molt important perquè restableix un equilibri. Han de poder treballar tant en una orquestra mixta com en una només de dones.

¿Té més projectes per a aquesta formació femenina?

N’hi haurà perquè no hi ha orquestres barroques d’aquest estil i és interessant desenvolupar nous programes. És una formació bastant jove amb una mitjana d’edat de 35 anys. En el futur incorporaré les millors d’elles en la meva orquestra simfònica.

També s’ha preocupat de recuperar obres de compositores aquest any a Santes Creus.

El festival el clausurarem el 15 d’agost amb un concert de La Capella Reial dedicat a Félix Mendelssohn que inclourà tota una part dedicada a Fanny, la seva germana. Hi ha molts concerts on toco obres de compositores, com el del ‘Codex Las Huelgas’, músiques dels segles XII i XIII procedents dels manuscrits del convent femení de Santa María de Las Huelgas. Estic convençut que la majoria de músiques anònimes han sigut compostes per dones perquè tenen una qualitat i una finor enormes. L’home ha firmat la seva música en qualsevol època. Els que no ho han fet són les dones nobles perquè en altres temps estava mal vist que elles componguessin. El músic era un servent, compondre per a elles era mal vist, com rebaixar-se. No quedava bé que fessin música, per això no firmaven.

Les dones no ho han tingut fàcil.

La seva història és molt complicada. Al segle XVII a moltes que tenien èxit les violaven i les mataven per enveja. En època de Schubert o Mendelssohn una dona no podia ser compositora i directora d’orquestra encara menys. Gent de talent com Fanny Mendelssohn al final se la va acabar acceptant com a pianista.

La pel·lícula ‘Tous les matins du monde’ va marcar un abans i un després en la seva carrera. ¿També en la percepció de la música antiga?

Va ser un canvi radical. El gran avantatge de fer música per a una pel·lícula és que el cine arriba a milions de persones. Abans de la pel·lícula feia concerts en sales de 300 o 400 persones. El film va arribar a milions de persones i joves arreu del món i tota una generació va descobrir aquesta música meravellosa. Després d’allò vaig tocar a Taipei i a Sydney.

¿Per què connectem tant amb peces escrites fa segles?

Pel mateix que ens agrada anar a un temple del segle XII com Santa Maria del Mar. Hi ha una atmosfera, una pau, una bellesa i un equilibri que no trobes en una ciutat plena de tràfec i de soroll. La música antiga, com les columnes de Santa Maria del Mar que s’enfilen cap al cel amb aquesta barreja de bellesa i espiritualitat, et fa sentir unes emocions que no existeixen avui. És una cosa que necessitem.

El passat deixa empremta.

El Renaixement va sorgir gràcies al redescobriment de l’antiga civilització grega. Allò va estimular els creadors per fer coses meravelloses. Van florir artistes com Miguel Ángel i Rafael. Fixar-nos en la bellesa del passat ens ajuda a ser millors i més feliços. Avui existeixen altres coses, existeix Calixto Bieito, però no la bellesa d’aquest passat.

Quin merder es va muntar al Liceu amb la seva ‘Poppea’. ¿Què opina de les crítiques?

Mai llegeixo les crítiques però me les expliquen. Vivim en un món on qualsevol persona, tot i que no tingui cap experiència, pot dir els disbarats més grans. L’important és que vam fer la millor música que vam poder independentment del que passava en escena. Tinc el dret moral de dir que no m’agraden certes coses. Preferia mirar la partitura i concentrar-s’hi que veure dues persones cardant en una escena. No m’interessa la pornografia tot i que pugui ser una poderosa manera de transmetre un missatge sobre la perversió i la corrupció dels éssers humans. Com a músic el que m’interessa és expressar-ho amb la música. No necessita res més.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Encara així ha dit que admira Bieito.

L’admiro molt artísticament i precisament per això tinc el dret de dir-li que crec que amb un parell menys d’assassinats i violacions l’obra hagués quedat millor. Em cansa veure tota l’estona el mateix però en l’art tots tenim criteris diferents i això és una cosa que cal respectar. En la vida cal poder discrepar des del respecte. He de poder dir, com vaig fer, que hi ha coses que em semblen innecessàries. I em sembla infantil haver de dir si ets de Calixto Bieito o de Savall. Per mi la conclusió és: ha sigut una experiència interessant i ha sigut positiu tenir un director que feia bona música però que no estava d’acord amb el que passava en escena.