Els 10 millors llibres d’Agatha Christie, ideals per entendre l’origen del ‘cozy crime’

Agatha Christie pot semblar a alguns una antigalla, però la capacitat d’impacte de l’autora britànica per armar sofisticats crims i resolucions sorprenents sembla ser més viva que mai; per demostrar-ho tenim les adaptacions cinematogràfiques i televisives que ens tornen vegada rere vegada els seus enigmes, més el recent ‘boom’ del ‘cozy crime’ o ‘cozy mistery’, una tendència de moda que ens torna al model que ella va encunyar, més interessat en la resolució més o menys amable de l’enigma que a la sang i la violència. Ara bé, moltes de les seves creacions estan lluny d’aquesta amable velleta que ens han venut i, algunes, poden arribar a trastornar els lectors. Aquesta és una selecció imprescindible de les seves 67 novel·les i més de 150 contes. 

Elegida com la millor novel·la negra de tots els temps per l’Associació Britànica d’Escriptors del Crim, aquesta és la tercera aparició del carismàtic Hercules Poirot i tota una experiència lectora que aconsegueix sorprendre fins i tot els més desconfiats gairebé un segle després d’escriure’s. No us deixeu enganyar per les tassetes del te de mitja tarda i els ‘scons’, mai com en aquesta novel·la un final ha sigut més desconcertant. Si Christie només hagués escrit aquest títol se la recordaria per aquesta. De fet, va ser aquest llibre el que la va fer mundialment reconeguda.

Dos successos reals van inspirar la que és potser la més popular de les aventures de Poirot: l’accident que el 1928 va deixar a l’Orient Express aturat durant més d’una setmana a Turquia i el segrest del fill de l’as de l’aviació Charles Lindberg un nadó de 20 mesos, que va copar les portades de la premsa. Avui és un perfecte exemple de l’estructura ‘whodunit’ (¿qui ho va fer?) que intenta establir la veritat en el passat d’un grup de passatgers rics i excèntrics. També ha sigut una mina per a les adaptacions cinematogràfiques. 

Poirot rep una carta amenaçadora firmada per un tal A.B.C. que el desafia que aturi la seva intenció de cometre una sèrie d’assassinats seguint l’ordre alfabètic. Agatha Christie va ser amb aquesta novel·la una de les pioneres a crear un d’aquests assassins en sèrie que es regeixen per una fèrria i boja premissa que després explotarien pel·lícules com ‘Matar o no matar’ (segons les obres de Shakespeare) i ‘Seven’ (els pecats capitals). 

Coneguda anteriorment com ‘Deu negrets’, un títol més despectiu en anglès que en català que va ser transformat a favor de la correcció política i ha tornat a repetir-se en les últimes i recents versions expurgades. 10 persones són convidades a una mansió situada en una illa de la qual no poden escapar i una rere l’altra van sent eliminades. Christie va trobar la seva inspiració en un meravellós hotel art deco a l’illa de Burgh, a Devon, que sol quedar-se aïllat per les marees i que per a alegria dels seus lectors encara existeix.

A l’autora li agradava utilitzar cançons infantils per armar les seves ficcions. Ho va fer a ‘Deu negrets’, ‘La casa torcida’ i en aquesta novel·la que possiblement tingui la trama més perfecta de l’autora amb les seves cinc versions diferents d’un mateix succés, un crim ocorregut fa 16 anys pel qual una dona va morir a la presó després d’haver enverinat el seu marit. Com a curiositat, l’autora va ambientar la novel·la en la que va ser la seva residència d’estiu, Greenway, molt a prop del seu Torquay natal. 

A Christie li agradava experimentar i aquí ho fa millor que mai al concebre aquesta enginyosa novel·la com un preludi al crim, que només es comet en les últimes pàgines. La tesi de la novel·la és que un assassinat no cristal·litza en l’acte per si mateix, sinó que és la conseqüència d’una sèrie d’accions i pensaments que porten al criminal al seu objectiu. És també l’última peripècia del superintendent Battle, un dels seus investigadors recurrents amb qui l’autora va homenatjar els policies de Scotland Yard. 

Després de la dolorosa ruptura amb el seu primer marit, de qui va conservar el cognom, Christie es va casar amb un arqueòleg, Max Mallowan, 14 anys més jove que ella i a qui va acompanyar en les seves exploracions. Fruit d’aquestes experiències neixen algunes de les seves històries de tema internacional com ‘Mort al Nil’ i ‘Asesinato en a Mesopotamia’ i aquesta novel·la detectivesca i històrica, molt rara dins del seu catàleg, ambientada a Tebes el 2000 aC que presumeix de ser la que compta amb més assassinats de tota la seva producció. 

Els crims familiars són bastant habituals dins de la producció de l’escriptora que hi va trobar un terreny fèrtil per a les seves històries, però en cap es crea l’atmosfera malsana que envolta aquesta història amb un punt d’arrencada predictible: ¿qui ha assassinat el patriarca d’una família multimilionària però disfuncional? Només cal dir que a l’autora li va costar bastant que els seus editors acceptessin la seva resolució final. Tot un atreviment, fins i tot tractant-se d’ella. Christie la considerava la seva millor novel·la. 

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Quan els crítics convenien que els millors temps de l’autora ja havien quedat enrere, aquesta va sorprendre tothom amb la que potser sigui la més estranya de les seves novel·les. Un noi (de classe treballadora) coneix una noia (rica). La continuació de la història inclou un casament i un matrimoni amb molts problemes i suspicàcies al seu voltant. El millor, la sensació amenaçadora i ‘in crescendo’ que estableix la història amb una resolució absolutament pertorbadora. 

Un vell i cansat Poirot torna a l’escenari de la seva primera novel·la, la casa de camp de Styles, i demana ajuda al seu amic el capità Hasting per fer unes investigacions sobre un individu que li sembla sospitós. L’autora va escriure aquesta història en què donava per finalitzada la carrera del seu petit detectiu el 1944 mentre els nazis bombardejaven Londres i immediatament després la va guardar en una caixa forta amb la intenció que es publiqués a la seva mort. No va ser així, finalment va aparèixer quatre mesos abans de la seva mort i va poder disfrutar de les bones crítiques que va rebre. Després d’aparèixer, ‘The New York Times’ va dedicar un obituari a l’investigador belga