Les ‘noies Bond’: erotisme en plena Guerra Freda

 Avui la percepció és molt diferent, ja que aquells films no passarien el mínim filtre del que es considera políticament correcte i, de bona o mala gana, els responsables de la franquícia protagonitzada per Daniel Craig es van dedicar a enrobustir dramàticament les ‘noies’ Bond. Han continuat sent molt guapes, això sembla innegociable (Eva Green, Olga Kurylenko, Monica Bellucci i Léa Seydoux), però la seva comesa, i amb això el seu paper eròtic, ha variat ostensiblement. No és el mateix que la noia Bond sigui la suïssa Ursula Andress del 1962 que ho sigui la francesa Seydoux del segle XXI.

 Precisament Andress ostenta l’honor, o no, d’haver sigut la primera ‘Bond’s girl’ en ‘Agent 007 contra el Dr. No’ (1962). L’ambient caribeny i la música calipso del film presagiaven la seva famosa irrupció en escena, quan sortia del mar abillada amb un biquini blanc que deixava encantat l’implacable 007. Tan icònica seria aquesta imatge en l’erotisme cinematogràfic de la dècada, i en la configuració de les mitologies Bond, que Halle Berry la repetiria 40 anys després sorgint de l’aigua amb un banyador semblant, tot i que de color taronja, a ‘Mor un altre dia’ (2002), que deixa estupefacte el Bond interpretat llavors per Pierce Brosnan.

 L’erotisme més expansiu d’Andress seria substituït per la bellesa hieràtica de la italiana Daniela Bianchi a ‘Des de Rússia amb amor’ (1963). Malgrat la seva fotogènia llatina, Bianchi es va ficar en la pell d’una freda agent soviètica, Tatiana Romanova, que, per descomptat, acaba caient als encants de Bond. La solució als conflictes de la Guerra Freda acostumava a passar pel llit en les pel·lícules de la sèrie.

Un canvi en la tercera

 No va ser fins a la tercera i millor entrega, ‘James Bond contra Goldfinger’ (1964), que va aparèixer un personatge femení dominant. Es tracta de Pussy Galore, la líder d’una banda d’acrobàtiques lladres que acaba formant aliança amb 007. La va interpretar la ultramoderna Honor Blackman, protagonista de les primeres temporades de la telesèrie britànica ‘Els venjadors’ abans de ser substituïda per Diana Rigg en el paper d’Emma Peel. Els sofisticats vestits de cuir negre que lluïa Rigg ja els havia portat abans Blackman. Hi va haver una ‘noia Bond’ més clàssica en aquest film, interpretada per Shirley Eaton, però moria asfixiada tot just començar, amb el cos cobert de pintura d’or en una de les imatges eròtiques més sàdiques de l’època.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

 Claudie Auger i Luciana Paluzzi van ser a ‘Operació Tro’ (1964) simples dones objecte. Akiko Wakabayashi va aportar bellesa oriental a ‘Només es viu dues vegades’ (1965), ambientada al Japó. La seva presència va resultar menys sensual que la cançó dels títols de crèdit entonada per Nancy Sinatra. Sense Connery a ‘007 al servei secret de Sa Majestat’ (1969), l’amor va suplir el sexe: Bond s’enamora de Tracy Di Vicenzo, filla d’un mafiós, i s’hi arriba a casar, però el dia després del casament la Tracy mor en un tiroteig. Els temps tràgics amb Daniel Craig ja estan esbossats aquí. A la Tracy li va donar vida, curiosament, Diana Rigg, en aquest transvasament de personatges femenins potents que hi va haver entre ‘Els venjadors’ i 007.

Connery va deixar Bond després de ‘Diamants per a l’eternitat’ (1971), tot i que va tornar a interpretar el personatge el 1983 per allò de ‘mai diguis mai de la vida’. La seva oponent va ser una bellesa eixerida, Jill St. John, d’erotisme diferent, menys aparent i evident. Amb l’arribada del gairebé paròdic Roger Moore als dominis de James Bond, la voluptuositat i lascívia de les seves aliades i oponents va canviar ostensiblement. Els 70 i 80 van marcar un altre cànon, de la introversió (Jane Seymour, Carole Bouquet) a l’extraversió (Britt Ekland, Barbara Bach, Tanya Roberts) quant a l’erotisme femení en la saga masculinitzada per antonomàsia.