Júlia Colom: «Avui, reivindicar és el més fàcil.

Es podria pensar que a Júlia Colom, als seus 26 anys, la memòria de la Mallorca rural i preindustrial l’agafa una mica lluny, però no són alienes a ella les cançons relatives a la feina al camp, latents des de sempre en el seu ambient familiar. Del diàleg d’aquesta herència amb la contemporaneïtat surt el seu primer àlbum, ‘Miramar’, d’arrels profundes i vol lliure, que presenta aquest dijous al castell de Montjuïc, dins del cicle Sala BCN (que obrirà la barcelonina Marta Knight). Tot això, deixant clar que no és cap ‘rara avis’, sinó «una tia molt del seu temps», remarca. «¡No soc una extraterrestre!».

És clar, accedir al Cant de la Sibil·la des de tendres edats deu marcar. «Va ser el meu avi qui, quan jo tenia sis o set anys, va intuir alguna cosa en mi i me’l va fer escoltar», explica Colom, natural de Valldemossa i crescuda en una família «molt mallorquina, de celebrar les festivitats i seguir les tradicions». Aquelles cançons de segar o collir olives li van arribar a través de la mateixa tradició oral, encara en «contextos vius», i també de les gravacions. «I és una cosa que, de gran, m’he adonat que tenia un valor».

Premi de l’In-Edit

Cursats els estudis de cant, especialitat de jazz, al barceloní Taller de Músics, Colom es va veure assumint una missió inesperada: protagonitzar un documental, ‘Sempre dijous’, sobre la seva circumstància de cantant mallorquina que, amb un peu a Barcelona, burxa en la cançó tradicional de l’illa. «Vaig pensar que, com a màrqueting, era terrible: fer un documental sense que després ningú em pogués escoltar enlloc», fa notar. Però el film, dirigit per Joan Porcel, va arribar a guanyar el premi al Millor Documental Musical Nacional al festival In-Edit del 2020. I d’aquí, al seu salt als escenaris de la mà de Maria Arnal i Marcel Bagés, en la gira dels quals, Clamor (2021-22), es va enrolar com a corista, junt amb Tarta Relena. Un episodi que li va permetre «experimentar l’escenari sense assumir la responsabilitat d'estar al davant».

Colom diu que de cantar, ha cantat sempre, des de ben petita, si bé Miramar la presenta, a més, com a compositora de set de les deu peces de l’àlbum. Repertori amb què ha volgut explicar qui és, «d’una manera natural», i per a això ha acudit, com a metàfora il·lustrativa, a un enclavament concret de Mallorca, la ‘possessió’ anomenada així, Miramar, situada en plena serra de Tramuntana. «Un lloc amb molta història, on hi ha un monestir i on Ramon Llull va fundar una escola», explica. «Però, després, aquest lloc que et connecta amb coses tan profundes i pures, resulta que té un nom que després et trobes a tot arreu al món de l’hostaleria: ‘souvenirs Miramar’, ‘hostal Miramar’ ... Aquestes dues cares reflecteixen la identitat del que vivim: el paradís i, girant la moneda, la pressió i la sensació que s’està venent tot».

Ràdios i tractors

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però ‘Miramar’ no és un àlbum que transmeti una queixa pel rumb de les coses. En tot cas, potser, una tènue melancolia (sentin la commovedora ‘Olivera’), però sense idealitzar el passat. «Miro d’evitar posar-me nostàlgica cantant al paradís perdut. És cert que la gent ja no canta al camp: van arribar les ràdios i els tractors, que feien soroll.Però que hi hagi tractors suposo que ha ajudat que la gent del camp no estigui esclavitzada com ho estava abans», reflexiona. «Avui és molt fàcil que tot sembli una reivindicació. Però jo ho faig per amor i perquè em surt així i és el més natural per a mi».

Ho és també aventurar-se en la textura electrònica, en temes com ‘Estròfica’ o ‘Enveja’, que complementen amb una vibració urbana la seva sensible mirada a les arrels. Tot això dona forma a un projecte que no va tan contra corrent com hi hauria anat en altres temps. «De vegades penso: ‘quina gràcia que estigui passant això ara amb aquestes músiques, quan fa 50 anys hi havia un buit’», cavil·la. En aquella època s’obria pas la seva paisana Maria del Mar Bonet. «No em vull imaginar el que devia ser per a ella, en aquell temps, envoltada sempre d’homes, ser la líder i sentir-se respectada».