Tom Jones, ‘sex bomb’, conya i redempció al festival Jardins de Terramar

Tom Jones, recolzat en un tamboret per abordar la primera cançó, ‘I’m growing old’, del ja finat cantant pianista Bobby Cole, on juga el verb ‘grow’ i ens diu que, sí, que es fa vell, però també que està creixent i que se sent «més savi», diu la lletra. «I més conscient del fred», afegeix. Va lluir allà la seva veuassa de roure, amb tot el pòsit dels seus 83 anys. Un tema del seu últim àlbum, ‘Surrounded by time’ (2021), que va fer de Jones l’artista de més edat a arribar al número u al Regne Unit en tota la història.

Més jove que Willie Nelson

Ja incorporat, un ‘Not dark yet’ (Dylan) de complexió rockera i el viatge al principi de tot, a l’any 1965 i al seu primer èxit, ‘It’s not unusual’, ara amb tractament d’acordió. Com ‘What’s new, pussycat’, la peça de Bacharach i David per a la pel·lícula de Woody Allen. Llicències autoparòdiques: el gest còmic de subjectar-se la part de dalt de dentadura. I aquesta conya a costa de Willie Nelson, molt més gran que ell, sens dubte, 90 anys, aniversari que va celebrar no fa gaire amb un concert a Los Angeles en què Jones va prendre part.

El que a priori podria semblar missió impossible, barrejar en un mateix repertori les cançons de tantes, i tan contrastades, etapes vitals, la del burleta mascle alfa i la del cavaller tardoral, és possible i disfrutable. Tom Jones pot estar ja de tornada de tot, però conserva el compromís amb el seu art i amb el seu públic. Amb ull per buscar en el catàleg universal (exquisida ‘The windmills of your mind’, música de Michel Legrand) i habilitat per fer de ‘Sex bomb’ un vivaç artefacte a dos temps, reflexiu primer i descarat després.

En aquesta gira es presenta amb una notable producció, pantalla de vídeo amb què encara sense por els primers plans. A Sitges se’l va veure disfrutant dels seus èxits, i del tractament renovat d’alguns d’ells: ‘Delilah’ en mode tex-mex (van faltar els metals). I combinant registres i fons anímics: del viscós ‘Lazarus man’ (Terry Callier) al ‘pelotazo’ de ‘Kiss’, el seu cèlebre assalt a Prince, i d’allà a uns bisos amb accents de rock and roll a cop de Chuck Berry i el seu ‘Johnny B. Goode’. I amb tot això era fàcil tenir la sensació que aquest Tom Jones és una suma imbatible de totes les seves versions del passat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo