El ventilador, el truc de màgia de la rumba catalana

Aquesta música genuïnament barcelonina, d’arrels mestisses, desenvolupada al llarg del segle XX i amb un punt d’inflexió determinant, en els anys 50, en la tasca de Peret i els seus ‘palmeros’, truca ara a les portes del cel, o gairebé, amb aquest procés encaminat que la Unesco la declari Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ja tenen aquest estatus altres rumbes germanes, la cubana i la congolesa, així com el flamenc en el seu conjunt, i per accedir a aquest club treballa la Plataforma Rumba Catalana, presidida per Amadeu Valentí (fill de l’indispensable Chacho, introductor del piano en el gènere) i secundat en la vicepresidència per Rosa Pubill (filla de Peret) i Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia).

La fricció de les cordes

¿Així, què distingeix la rumba catalana de les altres rumbes, com la flamenca, per aspirar a aquesta alta distinció? El maneig de la guitarra, amb la seva gràcil manera de fregar les cordes, la cadència (variable) i l’ús de la caixa com a instrument de percussió, representa la senya d’identitat central. No l’única. «Però el ventilador és la rumba catalana», aclareix, rotund, Sicus Carbonell, que es presenta a la cita amb aquest diari portant la seva guitarra (espanyola, no flamenca, que és més fina i inadequada per als cops a la caixa).

Cal sentir-lo per creure’l: aquest rumber de pro, gitano de Gràcia, procedeix a tocar les cordes amb suavitat i empenta, aquí deixant que soni la fricció nua, allà deixant que aflorin les harmonies despertes, en un aleteig rematat en cada compàs amb el toc de caixa. «Com si posessis un bombo de bateria a negres, com el del rock-and-roll, i un güiro cubà, i donant allà l’acord. Això és la rumba catalana». El ventilador reforça el poder de la tornada, ja que en les estrofes prèvies es toca «amb una altra fricció, més apaïsada». Tot apunta que Sicus Carbonell sap del que parla. «La mare, al posar-me a dormir, en lloc de cantar-me una cançó de bressol, em cantava una rumba, i el meu avi per Reis em va regalar una guitarra que era més gran que jo».

Unes palmes diferents

Durant molts anys, els rumbers van practicar el ventilador sense posar-li nom, i va ser un argentí català, Gato Pérez (el revitalitzador del gènere en clau de crònica urbana il·lustrada), el que el va batejar en la cançó així titulada i inclosa al seu primer àlbum, ‘Carabruta’ (1978). Anys després, Los Manolos van fer del ventilador un tema fetitxe, el van gravar en el seu disc de debut i Ventilador va ser el nom que van posar a la seva agència musical. «El nostre propòsit era retornar a la rumba el que ens havia donat i impulsar els nous rumbers», explica un dels membres del grup, Josep Gómez, avui a càrrec de l’empresa. «‘El ventilador’, del Gato, és el nostre himne».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un altre ingredient clau són les palmes, el taca-taca, la creació del qual s’atribueix també a Peret, i als amics que el van envoltar en els inicis, al ‘tablao’ Villa Rosa, al carrer d’Arc del Teatre (l’actual Moog): Toni, Huesos, Polla, Cerdo. ‘Palmeros’ que van establir aquestes palmes sincronitzades, temps i contratemps, «diferents dels flamencs, que són de tanguillo», apunta Sicus Carbonell, que situa Antonio González, ‘el Pescaílla’, en una òrbita molt propera però una mica diferent, una rumba «flamenca i abolerada», no ajustada al cànon establert per Peret. «Tot i que es va avançar al seu temps i m’encanta», afegeix. Amb aquest ventilador i aquestes palmes, la cançó era imparable, i Peret va consumar allà la seva missió: fusionar l’efecte rítmic del rock-and-roll d’Elvis Presley i del mambo de Pérez Prado.

I, junt amb la música, el fons líric de la rumba catalana presenta també el seu caràcter distintiu: caldria parlar, en particular, de «la seva vitalitat, alegria i simpatia», estima Josep Gómez, en contrast amb «el sentit més dramàtic de la rumba flamenca». Potser per això s’hi van apropar, en les últimes campanyes electorals, partits de diferents colors en les seves falques electorals. Música, en fi, percebuda com a cant a la vida i a la convivència, sintetitza Sicus Carbonell. «Digues, si no, ¿quina música pot unir tant com la rumba?». Una pregunta de la qual podrien prendre amable nota els responsables de la Unesco.