Alcohòlic, epilèptic i esguerrat: l’última teoria, per ara, sobre Jack l'Esbudellador

Jack i el seu misteri ha alimentat una indústria de novel·les, pel·lícules, sèries de televisió, obres de teatre, tours turístics londinencs i fins i tot recreacions kitsch en museus provocant que periòdicament diferents veus elaborin teories més o menys fonamentades sobre la identitat d’aquell assassí en sèrie –tot i que faltaria encara mig segle perquè s’encunyés el terme– que actuava al barri de Whitechapel, una de les zones més depauperades de la ciutat, on bona part dels nens moria abans de complir cinc anys per problemes de salubritat i pobresa extrema. És el terrible territori urbà en què es va encunyar l’adjectiu dickensià.

Dos dels cent

L’última d’aquestes teories apareixerà en un llibre aquest mes que en la seva edició original anglesa està firmada per Sarah Bax Horton, rebesneta d’un dels policies de Scotland Yard que va investigar originalment el cas, a partir de l’historial mèdic recentment descobert. Les dades apunten a Hyam Hyams, un fabricant de cigarros epilèptic, alcohòlic i impedit del braç esquerre, segons recull el diari britànic ‘The Telegraph’, que va acabar els seus dies en un centre psiquiàtric i l’internament del qual coincideix amb la fi dels crims del cèlebre assassí. No és una dada excessivament nova, Hyams ja es trobava a la llista dels més de cent sospitosos, sí han llegit bé, cent potencials culpables que estudiosos i aficionats han estudiat com a possibles assassins.

 Per concloure que Hyams és Jack, la investigadora ha comparat les característiques físiques distintives que els testimonis de l’època van donar sobre l’assassí i l’informe del centre mèdic i les coincidències no són poques, a més que va protagonitzar sonats episodis de violència masclista. I per ratificar la teoria, el llibre compta també amb la benedicció de Paul Begg, una autoritat respectada en el tema.

Periòdicament, sorgeixen als diaris britànics hipòtesis més o menys ben fonamentades sobre la identitat de l’Esbudellador. L’última, del 2014, apuntava un barber polonès, Aaron Kosminski, que va ser sospitós llavors, però no va ser portat a judici per falta de proves. Les anotacions d’un dels investigadors que van participar en el cas el van assenyalar com a culpable. Prèviament, havia amenaçat la seva germana amb un ganivet.

Gràcies a una anàlisi comparativa de l’ADN d’un xal tacat amb sang d’una de les víctimes i de l’agressor –comprat en una subhasta pel sergent de policia encarregat del cas, que li va regalar a la seva horroritzada dona– va servir per resoldre la que sigui potser la història criminal més famosa de la història. Però no per molt temps perquè diversos policies de la científica van adduir que el més de mig segle transcorregut i les moltes mans per les quals hauria passat la peça haurien contaminat fatalment la prova i els resultats no eren fiables.

El net de la reina Victòria

Aquestes dues últimes investigacions no aturaran futures especulacions, i al seu torn són la cua d’un llarg historial de sospites que han arribat a esquitxar fins i tot noms il·lustres. Una de les històries més peregrines és producte d’una teoria conspiranoica d’Estat que implicaria el net de la Reina Victòria i besavi de l’actual rei Carles, el príncep hereu Albert Víctor, que hauria tingut un fill il·legítim amb una dependenta que al seu torn hauria deixat el petit a cura d’una de les ‘cinc canòniques’, assabentades de l’assumpte, i per això eliminades.

Les seves moltes aventures eròtiques als bordells de l’East End, tant masculins com femenins, i la seva mort prematura, possiblement de sífilis als 28 anys, van fer d’ell el blanc fàcil d’unes especulacions que van arribar fins i tot al cine a la pel·lícula ‘Assassinat per decret’. És una història emocionant, però no se sustenta en la més mínima evidència.

¿Un cirurgià?

 Una de les teories més plausibles apunta que la professió habitual de l’esbudellador podria ser la de cirurgià, per la precisió dels talls fets a les víctimes. Molts metges han sigut assenyalats seguint aquest supòsit, però qui, pel que sembla, podria tenir més punts és el doctor Thomas Neill Crem, l’Enverinador de Lambeth, que va ser penjat per l’assassinat de diverses dones. El ‘prestigi’ malèfic d’aquests enverinaments no li devia semblar suficient al malfactor perquè al patíbul va voler apostar més alt en la seva inculpació: «Jo soc Jack el...», va dir abans que la soga li impedís acabar la frase. No obstant, és poc probable que es tractés d’ell perquè quan van passar els fets, complia condemna a la presó.

El 1996, Richard Wallace va establir una de les teories més boges. Segons ell, Lewis Carroll, amant dels anagrames, hauria deixat missatges secrets inculpatoris a les seves obres ‘Alicia al país de les meravelles’ i ‘Silvia y Bruno’. Un d’aquests missatges era: «¡Si troba una puta de carrer, ja saps què li passarà! ¡Li tallaran el cap!», però els especialistes van descobrir que l’autor havia omès o canviat lletres per obtenir matusserament aquest resultat i avui el llibre de Wallace és objecte de burla.

 

El pintor més inquietant

Uns anys després, el 2001, la novel·lista Patricia Cornwell va arribar a gastar-se sis milions de dòlars de la seva butxaca per demostrar que l’assassí era Walter Sickert, un prestigiós pintor impressionista, sense que s’arribés a un resultat clar després d’haver comparat l’ADN a través de la saliva que s’hauria dipositat als sobres de les cartes de l’Esbudellador i de l’artista (abans calia llepar-les, recorden), que temps després es van revelar com a falses. Una exposició de Sickert a la Tate Gallery de Londres el 2022 va revifar aquesta llegenda i al costat dels catàlegs de les hipnòtiques i un punt sòrdides teles que mostraven dones despullades al llit (¿potser mortes?) i figures taciturnes que les contemplen, els visitants s’emportaven també llibres sobre Jack. Al cap i a la fi, Sickert va dedicar un quadro a la suposada habitació de Jack l’Esbudellador.

 ¿I si Jack hagués sigut Jane? Arthur Conan Doyle, el pare de Sherlock Holmes, a qui Scotland Yard va convidar que els ajudés en les seves indagacions, va dir que una llevadora que hagués assistit un part i es mostrés pel carrer amb taques de sang no despertaria sospites. Mary Pearcey no és l’única dona objecte de recel, però haver assassinat de manera sagnant la dona i la filla del seu amant l’assenyalen, sense que hi hagi pel mig la menor prova de la seva implicació amb les cinc.

¿Què passa amb les víctimes?

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Aquesta última conjectura, la d’un Jack amb faldilles, resulta particularment ofensiva en aquests temps de MeToo i de lluita contra la violència masclista en què s’ha volgut tornar la dignitat a les víctimes que la premsa es va afanyar a qualificar de prostitutes –algunes no ho eren– pel que subliminarment havien de ser castigades. És la tesi de l’assaig ‘Les cinc dones’ de la historiadora Hallie Rubenhold. El mateix any de l’aparició del llibre, 2020, un veí va tapar un mural en una paret mitgera del West End que mostrava el rostre de Jack cobert de sang. Va posar pintura blanca, i a sobre va escriure el nom d’una de les cinc víctimes, Catherine Eddowes, que junt amb Annie Chapman, Mary Kelly, Polly Nichols i Liz Stride, semblen estar reclamant des del més enllà la recuperació de la seva dignitat. Això seria potser avui més important que saber qui va ser realment Jack l’Esbudellador.