‘L’enginyós senyor Ripley’, de Patricia Highsmith, l’atracció de l’abisme

L’assassí Tom Ripley, potser la seva criatura més famosa, és una altra cosa. Algú amb la psique tan torturada com la de la seva pròpia creadora, que amb sis anys allotjava sentiments homicides respecte al seu odiat padrastre, de qui morbosament va portar el cognom Highsmith durant tota la seva vida. Ripley és bell i pobre, també és intel·ligent i contradictori, mogut per un intens odi de classe aspira a gaudir dels privilegis d’aquells a qui més detesta. Igual com la seva autora, que des dels 12 anys es va sentir com un noi tancat al cos d’una noia i que va portar la seva condició de lesbiana (també va tenir relacions torturades amb homes) amb culpabilitat, Ripley amaga els seus sentiments, si és que en té, i assassina gairebé sense premeditació o remordiments, com qui aixafa un escarabat.

Joc malèfic

És fàcil situar l’autora en el mateix espectre psicòpata que el seu heroi atesa la seva escassa generositat per a les relacions socials o sentimentals. Tenia el costum, segons la seva biògrafa Joan Schenkar, de seduir les amants de les seves amants i fins i tot les amants d’aquestes amants. No és estrany que el 1949, la primera vegada que viatja a Itàlia, poc després de publicar la seva primera novel·la, ‘Estranys en un tren’, la mogués la inquietud del més difícil encara: com presentar un psicòpata amb qui el lector pogués empatitzar, com seduir-lo de tal manera que l’acompanyi en les seves malifetes mentre desitja que no l’atrapin i només quan la màgia de la narració s’evapori s’adoni de la seva pròpia responsabilitat amb el que ha llegit. S’ha convertit en còmplice. És un joc malèfic però també fascinant que molts anys més tard ha arribat a alimentar sèries com ‘Dexter’ i planteja no pocs debats morals. Però l’art és per a això, per traspassar fronteres. «Un artista no ha de tenir tendències criminals –adduïa Highsmith– però sí comprendre-les».

A Itàlia transcorre la primera de les cinc aventures de la sèrie, ‘L'enginyós senyor’ Ripley’, que l’autora va escriure a Nova York, gairebé en tràngol, amb la sensació que era el «mateix Ripley que l’escrivia» i ella es limitava a ser «la seva mecanògrafa». Havia pres com a punt de partida, per després separar-se’n, el clàssic de Henry James ‘Los embajadores’, en el qual un home viatja a París per complir l’encàrrec de la seva promesa i rescatar el fill d’aquesta, suposadament atrapat per una dona sense escrúpols. Però el que en James deriva en introspecció identitària es converteix en Highsmith en teatral joc d’aparences.

Dos miralls

El Ripley de l’inici, és sabut, és també una persona més innocent, si aquest adjectiu se li pot aplicar a un assassí, del que seria en posteriors entregues en les quals el temps va agrejant el seu caràcter. Igual com el protagonista de la novel·la de James, el Ripley d’uns vint anys que malviu a Nova York rep l’encàrrec del pare de Dickie Greenleaf perquè viatgi a Itàlia i el convenci que es faci càrrec del negoci familiar. Una vegada allà, i lluny d’intentar-ho, Ripley es reinventa a si mateix com algú que pot mesurar-se d’igual a igual amb Dickie, l’home que ho té tot, i amb qui establirà un recargolat joc especular. «Fan falta dos miralls per tenir la imatge correcta d’un mateix», va escriure l’autora als seus quaderns.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

En el cine, la novel·la ha tingut bastanta sort. Primer amb l’adaptació de René Clément titulada ‘A pleno sol’ (1960) i que va fer que la novel·la fos titulada així en castellà durant anys. Ripley era un Alain Delon en tota la seva esplendor, tant que un crític del moment va fer broma amb la idea que amb aquell físic privilegiat ningú podia creure’s que el personatge tingués la menor temptació de convertir-se en un altre. A més, la imposició d’un final en el qual triomfava la justícia desvirtuava la intenció de l’autora de provocar una culpable satisfacció davant el crim impune. El 1999 es va estrenar ‘L’enginyós senyor Ripley’, que va tornar el títol original a la novel·la gràcies a la fastuosa, sensual i oscaritzada adaptació d’Anthony Minghella, amb un Matt Damon com a àngel demoníac, que va fer molt més explícita l’ambigüitat sexual del personatge.

Totes dues pel·lícules il·lustren a la perfecció una de les nostres pulsions recurrents: ¿qui no ha sentit en un determinat moment la necessitat d’acabar amb el que un és i tornar a començar de zero amb una personalitat més atractiva? Ripley ho va fer, llàstima que per aconseguir-ho hagués de matar.