50 anys de hip-hop en 5 episodis: de l’apagada de Nova York al gangsta rap

Cançó interpretada per Sugarhill Gang que va suposar el primer èxit rapejat, el 1979: número 40 als Estats Units, número tres al Regne Unit, número u al Canadà... A Espanya es va traduir com ‘El gozo del rollista’ i també va tenir un gran èxit. La gravació il·lustra la, diguem-ne, promiscuïtat del hip-hop: va duplicar per la cara la línia de baix de Good times, de Chic (més endavant els autors arribarien a un acord monetari amb la discogràfica), i va manllevar rimes de Curtis Brown, àlies Grandmaster Caz. Sugar Hill Records, el segell dirigit per Sylvia Robinson, va ser inicialment vist pels hip-hopers com una corrupció dels seus ideals comunitaris i emancipadors, però aviat gravarien per a la casa Grandmaster Flash and the Furious Five (ni més ni menys que The message, per exemple), Funky Four Plus One, Crash Crew... Rapture (1980), de Blondie, va ser la primera cançó amb un recitat a assolir el número u als Estats Units i The Eminem show (2002), d’Eminem, és l’àlbum de hip-hop més venut al planeta, amb 19,1 milions d’exemplars certificats. Un grup pop blanc i un raper blanc.

Chuck D, de Public Enemy, s’ha referit en diverses ocasions a la música rap com «la televisió de l’Amèrica negra», «la televisió invisible que l’Amèrica negra mai ha tingut» o «la CNN dels negres», ja des de finals dels 80. Public Enemy és potser el grup més polític que ha tingut el hip-hop i per tant potser el més amenaçador, així com, ja sense el potser, un dels millors. No per la seva càrrega política, sinó sexual, Banned in the U.S.A. (1990), del grup de hip-hop 2 Live Crew, va ser el primer elapé a ser castigat o premiat a la seva portada, no està clar, amb l’etiqueta de Parental advisory: explicit content (advertència als pares: contingut explícit). La tira de tapes de discos de hip-hop van ser des d’aleshores estampades amb el segell acceptat per la Recording Industry Association of America (RIAA) arran de les pressions de grups morals. I ni de bon tros tots eren tan divertits com el de 2 Live Crew.

Més o menys important segons la font, les bases militars nord-americanes van tenir un paper en l’arribada a Espanya del rock and roll, primer, i la contracultura hippy, després. De la mateixa manera, tot i que aleshores la comunicació amb l’estranger era més fluida, van tenir un paper en l’arribada del hip-hop, més en concret la instal·lació de Torrejón de Ardoz. Aquesta població en particular i l’àrea metropolitana de Madrid en general van ser pioneres en l’adopció de la nova cultura. No sembla casualitat que el primer àlbum del gènere fet a Espanya fos Madrid hip hop (1989), amb temes de DNI, Estado Crítico, Sindicato del Crimen i QSC. Poc després, també el 1989, va aparèixer ‘Rap’in Madrid’, un altre recopilatori, amb peces de MC Randy & Dj Jonco (la immortal declaració de guerra de classes ‘Hey, pijo’), Sweet, K Mil, Jungle Kings, Vial Rap, Código Mortal, SSB, Poder Oscuro i Sony & Mony.  

Terme encunyat a finals dels 80 per al hip-hop amb unes lletres que fan referència a l’estil de vida malfactor i que aviat seria aclaparadorament majoritari. Per a uns, glorifica la violència, les drogues i el sexisme; per a d’altres, reflecteix la vida als guetos negres i l’etiqueta té ànim estigmatitzador. L’auge del gangsta rap va coincidir amb la consolidació de Los Angeles com a nova meca del hip-hop, primer amb Ice-T i N.W.A. i després amb l’escuderia del segell Death Row Records, on publicarien èxits Dr. Dre, Snoop Dogg o la superestrella 2Pac (Tupac Shakur). La resposta novaiorquesa va arribar de la mà de la marca Bad Boy Records, casa de Notorious B.I.G. i, de nou, els seus èxits. La picabaralla entre les dues discogràfiques va ser un fangar, com, d’altra banda, tot el que envoltava Suge Knight, ‘capo’ de Death Row. 2Pac va morir el 13 de setembre del 1996 després de ser tirotejat en un cotxe a Las Vegas, als 25 anys. Notorious B.I.G. va morir el 9 de març del 1997 després de ser tirotejat en un cotxe a Los Angeles, als 24 anys. Cap dels dos assassinats ha estat oficialment resolt, si bé tots dos han donat peu a nombroses teories. Desenes d’artistes de hip-hop (gairebé 50, segons la Viquipèdia) han mort a trets als Estats Units des del 1987. El trap, l’antepenúltima i comercialment devastadora mutació del hip-hop, deu el seu nom a la denominació en argot del sud (Atlanta, Memphis) dels llocs on es trafica amb drogues (trap houses).