Espia nazi i heroi templer: la increïble vida del pintor flamenc Karel Holemans

Carlos Holemans, avui publicista de consolidada carrera, tenia 16 anys quan va morir el seu pare, el flamenc Karel Holemans (1910-1979). S’ha dedicat l’última dècada a investigar els increïbles secrets que ell mai li va explicar, perquè com destaca el títol de la biografia en la qual narra el que va descobrir –una vida plena de llums i ombres– ‘Los espías no hablan’. 

Publicada per Arpa, el fill recorre la controvertida existència de qui va espiar per als serveis secrets alemanys en la Segona Guerra Mundial, un heroi dels templers que desitjava la independència de Flandes, pintor valorat a l’Espanya franquista. Un home que es va casar amb una membre de la Resistència belga (infermera voluntària de la República en la Guerra Civil espanyola i que després va ser amant d’un nazi) i, després, amb la pubilla desheretada d’una saga burgesa de caves del Penedès a qui va conèixer als 47 anys. 

Executat per garrot

I per si no fossin prou sorprenents aquestes vivències, Karel Holemans, condemnat a mort a Bèlgica per la seva relació amb els nazis, el 1974 va ser intèrpret i testimoni de la matussera execució a garrot, a Tarragona, de Heinz Ches, el mateix dia i hora que a Barcelona el franquisme feien els seus últims espeternecs executant Salvador Puig Antich.

El publicista va trobar «un Karel pintor, un Karel religiós i un Karel tabolaire, faldiller i ‘bon vivant’ [...] i un Karel polític». La peripècia vital va passar per la Guerra Civil, al viatjar el 1938 a Alacant, per trobar-se amb la seva dona, la socialista Rachel van der Elst, que ajudava la República. «La colla de Franco, els assedegats de sang, els monstres», descrivia ella en una carta. 

Ell es va bolcar en la pintura, participant en exposicions i actes culturals. Els seus quadros es venien bé el 1939 i el 1940 «pel seu folklorisme idealitzat de la vida camperola i perquè era l’epítom del nou artista flamenc i ari». Es va integrar en cercles maçons i de la refundada ordre dels templers, pròxima a «les elits intel·lectuals i econòmiques». 

Míting de Hitler a Berlín

Amb l’ascens de Hitler, a qui va reconèixer davant el seu fill haver vist en un míting a Berlín (el 1937), Karel, com «mig milió de flamencs» més i partidaris del partit d’extrema dreta nacionalista VNV (Unió Nacional Flamenca), va pensar que si el Reich absorbia Flandes, reconeixeria la seva singularitat nacional i li atorgaria l’autodeterminació davant Bèlgica. En un perillós equilibri, mentre la seva dona ajudava jueus i esquerrans i guardava a casa pamflets clandestins, ell es relacionava «amb alemanys i flamencs orgullosos de la gran germandat germanoflamenca». 

Allà van seguir les contradiccions de la seva vida. Era templer i del VNV, que va col·laborar amb Hitler, que el 1941 declararia la guerra a maçons i templers. Per això, com va esbrinar el seu fill, va començar un doble i perillós joc d’espies: es va infiltrar en els serveis secrets alemanys per ser destinat a Madrid. L’objectiu ocult i aconseguit: posar en lloc segur a Portugal, després de treure’ls de Bèlgica, els arxius històrics de l’Ordre del Temple, i així salvar 238 templers de caure en mans de la Gestapo (que sí que va assassinar el Gran Maestre Isaac Vandenberg).  

Sou d’espia nazi

Karel es va assentar en la vida cultural del Madrid germanòfil de postguerra, amb un suculent sou de la intel·ligència nazi, amb contactes a la Falange i lloat com a pintor per la premsa franquista. Mentrestant, el seu destí es maquinava a Bèlgica. El 1943, la seva dona, ofesa, va acabar inexplicablement sent amant de Louis Delgrange, torturador i espia nazi. Això no va evitar que els alemanys la detinguessin com a membre de la Resistència, grup del qual Delgrange es va convertir en delator passant informació per assegurar-se clemència quan es produís la ja previsible derrota alemanya. Tots dos volien casar-se, però ella no tenia el divorci de Karel i van buscar com culpar-lo de col·laboracionista i espia, amb mentides i mitges veritats. Després de la guerra, el pare del publicista va ser condemnat ‘in absentia’ a la pena capital. No va poder tornar mai. Però alguna cosa va passar entre Rachel i Delgrange: lluny de casar-se es van separar.  

Segona vida a Tarragona

Cremat com a espia, també va decaure la vida de Karel a Espanya. Els seus quadros ja no es venien tant (avui ‘Boires’, 1944, penja al Museu Reina Sofia) i es va mudar a Barcelona, on el 1951 li van robar totes les pertinences a l’Estació de França. El destí li oferia un altre gir: en un antre de les Rambles o el Paral·lel va conèixer Josep Mestres, un burgès de Sant Sadurní d’Anoia que el va convidar a exposar a la seva vitivinícola comarca. Allà va arrelar i, el 1957, va conèixer la pubilla dels Mestres, que després de tres anys com a infermera a Londres tornava amb un fill bastard d’un pakistanès. Era la Teresa, futura mare de Carlos Holemans. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Malgrat la diferència d’edat, a la qual el divorci no era legal a l’Espanya de Franco i malgrat la furibunda oposició de la que seria la seva sogra, que el denunciaria per bigàmia, se’n van anar a viure junts a Tarragona. 

Amb prou feines tenien ingressos, la seva pintura figurativa perdia enters davant les modes abstractes, i ella no aconseguia feina pels vetos de la seva mare. Van patir diversos desnonaments. Però com en dona fe el seu fill, van tirar endavant.