12 hotels literaris: de com l’hàbitat hoteler va condicionar l’escriptura dels autors

Poc queda del vell encant de la cosmopolita Alexandria que Lawrence Durrell, que hi va treballar entre els anys 1941 i 1945 com a agregat de premsa en l’ambaixada britànica, va deixar atrapat en el seu cèlebre quartet com una gota d’ambre. Ara bé, el Cecil Hotel, un dels seus escenaris, continua dempeus al seu enclavament privilegiat al costat de la ‘corniche’. Pot ser que la seva façana neoassíria no resplendeixi com antany i que el gran mirall del ‘hall’ en què es reflectia la seductora i un punt pertorbada Justine, on el protagonista la va veure per primera vegada, tingui avui esvorancs; això sí, allà continua com a testimoni atrotinat i orgullós del seu passat literari. 

Tot i que altres hotels històrics barcelonins, com el Majestic (on es va allotjar García Lorca durant quatre mesos) i l’Oriente (on va residir Hans Christian Andersen a finals del XIX) es disputessin l’honor de ser l’hotel literari a la ciutat, l’estada de George Orwell al Continental es mereix un capítol a part. Des del número 138 de les Rambles on hi continua havent l’hotel, l’autor britànic va ser testimoni de tots els excessos de la Guerra Civil i va escriure allà el seu ‘Homenatge a Catalunya’ mentre es feia amb periodistes estrangers, agents comunistes amb revòlver i granades de mà, burgesos simpatitzants dels feixistes, camioners i ferits de les brigades internacionals.  

L’hotel que s’aixeca orgullós en l’encreuament de la Wilhemstrasse i d’Unter den Linden és en realitat una reconstrucció del que el 1945 va patir un incendi i va ser demolit en els 80 després que les autoritats de l’RDA el deixessin caure en l’abandonament. Construït de nou després de la unificació, té el privilegi de protagonitzar una novel·la, ‘Gran Hotel’ (1929) de la en aquell temps supervendes Vicky Baum, que reflecteix l’ambient cosmopolita del moment quan era freqüentat per polítics, estrelles de cine i artistes de tota mena. Exactament el que va reflectir la seva adaptació cinematogràfica en la qual va brillar la divina Greta Garbo. A l’Adlon s’allotjava també un dels amants de Sally Bowles (Liza Minelli a ‘Cabaret’) a la novel·la ‘Adeu a Berlín’ de Christopher Isherwood. 

Reportatge

L’hoste més publicitat entre els famosos que van freqüentar el Pera Palas va ser Agatha Christie, de qui es diu que va escriure allà bona part d’‘Assassinat a l’Orient Express’. L’hotel –al seu ‘hall’ podria entrar avui l’escriptora sense notar gairebé el pas del temps– enclou un enigma sense resoldre. El 1979 la més famosa mèdium de Hollywood va assegurar haver-se posat en contacte amb l’autora finada tres anys abans i haver rebut el missatge que la clau del misteri de la desaparició de Christie durant uns dies el 1926 es trobava a l’habitació 411, la que habitualment ocupava. Al lloc indicat va aparèixer una clau rovellada que no va donar la més petita llum sobre el cas i que encara descansa a la caixa forta d’un banc.

Per al segle XXI, el San Domenico, antic convent i un dels més bonics i més ben situats del món, és l’hotel de somni on es va rodar la segona temporada de ‘The White Lotus’. Per a l’amant de la literatura del segle XX va ser el lloc on el 1950 van coincidir el trio gai format per Truman Capote, Jean Cocteau i André Gide. El nord-americà va ser testimoni de la trobada dels dos grans autors francesos que s’odiaven profundament i ho van demostrar a plaer en un moment d’alt voltatge en el qual Gide va manar callar Cocteau convidant-lo mirar el colpidor paisatge dels penya-segats amb el perfil de l’Etna a la llunyania.

El majestàtic hotel de Marràqueix presumeix sobretot d’haver tingut Winston Churchill entre els seus hostes habituals però no dels nombrosos escriptors que hi van pernoctar a les senyorials habitacions, tot i que no s’ha d’oblidar que a Churchill li van donar el premi Nobel de literatura pels seus discursos i els seus treballs d’història. Paul Bowles el va evocar en les seves ‘Memorias de un nómada’, tot i que el preferís el menys ostentós ‘El Minzah’ de Tanger i autors com Somerset Maugham, Julien Green, Ernest Hemingway, Marguerite Yourcenar, Joseph Kessel i William Burroughs es van passejar per les seves sales morisques. 

En aquest llegendari establiment, el primer hotel de luxe de la Gran Bretanya que va introduir instal·lació elèctrica i bany a l’habitació, van tenir lloc algunes trobades entre Oscar Wilde i el seu jove amant, Alfred ‘Bosie’ Douglas. El pare, entossudit a demostrar com el seu fill havia sigut seduït per un «pervertit», va pagar diners a les cambreres de l’hotel perquè testifiquessin en contra de la parella en el judici que va portar l’escriptor a la presó de Reading. Els més mínims detalls, incloses les taques d’esperma als fins llençols de l’allotjament, van ser airejats per la premsa. 

Amb el permís del Plaza (on Truman Capote va convocar la seva festa en blanc i negre) i de l’Algonquin (on va regnar Dorothy Parker), el Chelsea és un monument, alhora sostre i psiquiàtric, a la cultura bohèmia. Al marge del cèlebre assassinat de Sid Vicious a la seva nòvia, Nancy, es diria que està especialitzat en la mort d’escriptors cèlebres i alcoholitzats, com Dylan Thomas, Brendan Behan i O. Henry (s’hi allotjava cada vegada sota un nom diferent). Allen Ginsberg també es va destruir bastant aquí, així com Tennesse Williams. Aquí hi van pernoctar i es van inspirar Mark Twain, Thomas Wolfe, Arthur C. Clarke (a l’habitació 1008 va escriure ‘2001’) i, per descomptat, Leonard Cohen que va definir l’establiment com un lloc on et podies portar a la teva habitació «un nan, un os i quatre dames sense que a ningú li importi» i va rememorar en una cançó la seva trobada allà amb Janis Joplin. 

És difícil triar un sol establiment a París. Al Meurice es van allotjar Tolstoi (molt a desgrat perquè de les 38 parelles allotjades, 19 eren adúlteres) i més satisfactòriament, Dalí. Al Crillon, Arthur Conan Doyle, Louis-Ferdinand Céline i Colette, entre molts d’altres. Però cap iguala la llegenda de Hemingway i el bar Ritz, que avui porta el seu nom; segons el propi relat de l’autor, ell el «va alliberar» després d’haver participat en el desembarcament de Normandia, des d’un còmode lloc d’observació. A l’arribar a l’hotel amb un fusell metralladora va anunciar al director que venia a alliberar el local. «Ho sento, senyor, fa hores que els alemanys han marxat i no el puc deixar passar armat», va respondre aquest. Després de desprendre’s de l’arma, l’autor de ‘El vell i la mar’ va deixar sense pagar 51 dry martinis. 

La plana major dels escriptors viatgers i aventurers van dormir en el més exòtic i glamurós dels hotels. Kipling (a l’habitació 107), Conrad (a la 119), Hermann Hesse (112), Malraux (116), Somerset Maugham (120), Noel Coward (121). Per a Maugham, amb menyspreu colonitzador, el lloc «resumia tots els mites del sud-est asiàtic». Conrad, que va ser un dels primers a allotjar-se al local, va escriure allà bona part de ‘Tifó’ i entre els seus murs va imaginar el desgraciat heroi de la seva novel·la ‘Lord Jim’. A més el seu bar és l’únic lloc a Singapur –on llançar qualsevol cosa al carrer està penat amb una multa de 2.000 dòlars– on no només es pot tirar les closques dels cacauets a terra, sinó que se t’hi obliga. 

El capítol d’escriptors finats en hotels té la seva culminació en la mort de Cesare Pavese, resistent antifeixista i una de les consciències intel·lectuals d’Itàlia. Hipersensible, solia coquetejar amb treure’s la vida almenys dues vegades l’any. El març del 1950 escriu que si un es mata no és per amor a una dona: «Un es mata perquè un amor, qualsevol amor, ens revela la nostra misèria, el nostre estat desarmat, la nostra nuesa». Sis mesos després amb 42 anys pren un còctel letal de barbitúrics a l’habitació 346 d’aquest cèntric i gens luxós hotel torinès. A la recepció havia exigit comptar amb un telèfon. Es diu que va fer quatre trucades abans de morir, però ningú li va contestar. 

Exemple del luxe i l’exquisitat més extrema, el Danieli, un caprici que el multimilionari Bill Gates es va comprar l’any passat, va ser l’hàbitat natural d’autors adinerats del XIX com Goethe, Lord Byron, Balzac, Dickens i George Sand (que va viure aquí un tòrrid idil·li d’Alfred de Musset) però se’l recorda especialment per la visita que Marcel Proust va fer el 1900 a la ciutat dels canals amb la seva mare i el seu amant, Reynaldo Hahn. L’objectiu era visitar els llocs de què parlava el seu admirat i recentment finat John Ruskin, a ‘Les pedres de Venècia’, que ell mateix havia traduït. Tot i que Proust va estar molt més vinculat al Ritz de París, va ser aquí on va cristal·litzar el seu ideal de bellesa.