Els 80 més tòrrids són d’Adrian Lyne

És important deixar clar que, encara que totes dues estan assenyalades pels trets estilístics del director, un estil tant personal com criticat, són pel·lícules molt diferents. A totes dues hi ha la sofisticació d’anunci car, la sensualitat a estones vergonyant i l’equilibri entre l’irresistible i el ridícul propis del cine de Lyne. També la seva aposta pel bon cine comercial, atractiu i obert a la controvèrsia. Però mentre que ‘Nou setmanes’ i mitja és un melodrama romàntic, ‘Atracció fatal’ és un thriller. De fet, és una de les precursores del thriller dels 90, una dècada en què el thriller eròtic va ocupar un lloc essencial amb pel·lícules com ‘Instint bàsic’ (1992), Showgirls (1995), Jocs salvatges (1998) i Una proposició indecent (1993), també de Lyne.

Hi ha la percepció generalitzada que ‘Nou setmanes i mitja’ va ser un èxit en taquilla als Estats Units. No va ser així. La pel·lícula de Lyne va fracassar en l’estrena al seu país d’origen, on la crítica tampoc va ser generosa amb ella, però va acabar convertint-se en un èxit perquè la recaptació internacional va ser molt bona i, una vegada va entrar en el circuit domèstic de venda i lloguer, va arrasar. També hi ha la percepció generalitzada que tothom sap què és ‘Nou setmanes i mitja’, però han passat 37 anys des de l’estrena i és convenient recordar de què va. La pel·lícula de Lyne explica la breu relació, basada en el sexe, que mantenen a Nova York l’Elizabeth (Kim Basinger), una galerista d’art, i un ‘yuppie’ de Wall Street (Mickey Rourke).

El productor Zalman King va escriure’n el guió amb la seva dona Patricia Knop a partir d’una ‘memoir’ d’Elizabeth McNeill. L’autora, de qui anys després es va revelar la seva veritable identitat, l’escriptora d’origen austríac Ingeborn Day, hi narrava la relació sexual, basada en la dependència i la submissió, que va mantenir amb un home. King, Knop i Lyne van rebaixar la duresa del llibre, que és més pessimista en el desenllaç i va més al fons en la reflexió sobre la llibertat sexual i el consentiment.

‘Nou setmanes i mitja’ no idealitza l’idil·li de la parella i s’hi adverteixen aquests temes, però estan exposats amb menys gravetat perquè no enterboleixin l’atractiu de les trobades sexuals. Més que per la indignació que poguessin provocar les escenes de dominació, ‘Nou setmanes i mitja’ es recorda per l’atractiu de Basinger i Rourke, que no es van suportar en el rodatge, i pels moments tòrrids, en els quals Lyne, com és habitual, va aconseguir un equilibri entre sofisticació, sensualitat i ridícul.

L’èxit d’‘Atracció fatal’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Atracció fatal’ sí que va ser un èxit. Va arrasar la taquilla nord-americana i internacional i va ser nominada a sis Oscars. Les ressenyes van ser eminentment negatives, però també va aconseguir comentaris a favor i, més important, va ser un esdeveniment entre crítics. ¿La raó? La pel·lícula, sobre una infidelitat que es converteix en un malson, va provocar reaccions irades entre el públic (sobretot masculí). I, més que enfocar-se en l’aspecte cinematogràfic, moltes de les crítiques van partir d’aquesta controvèrsia per plantejar o rebutjar posicionaments morals. ‘Atracció fatal’ és la història d’un exitós advocat novaiorquès casat (Michael Douglas), amb una vida familiar ideal, que té una aventura amb una editora (Glenn Close). El seu món perfecte perilla quan l’amant es nega a acceptar el final d’aquest idil·li i s’obsessiona amb ell.

La reacció a la pel·lícula d’una part significativa del públic, que en moltes projeccions cridava a pantalla insults cap al personatge de Close, va posar en evidència dues coses: el masclisme de l’època (tot i que també hi hagués veus a favor del personatge femení) i la por que els Estats Units de Reagan, representats pel personatge de Douglas i el seu model econòmic i familiar, trontollessin. L’erotisme potser no era l’aspecte més important. Però era essencial perquè aquestes pors venien en gran manera de la incomoditat de molts espectadors davant l’irresistible atractiu sexual del personatge de Close i l’erotisme de les escenes amb Douglas, coses en les quals Lyne va posar la cura habitual.