‘A sang freda’, de Truman Capote, el llibre terrible amb què el seu autor va haver de viure

El que era tot just una columna a ‘The New York Times’ va posar Truman Capote sobre avís del succés que marcaria la seva trajectòria com a escriptor i en conseqüència, la seva vida: l’assassinat brutal el novembre de 1959 dels Clutter, una adinerada família de grangers a Kansas, pare, mare i dos dels seus quatre fills, sense mòbil aparent, perquè tot el que s’havien emportat els agressors van ser uns mísers 40 dòlars. L’escriptor, brillant, narcisista, ostentós i exhibicionista, que havia collit un gran èxit gràcies a ‘Esmorzar al Tiffany’s’ i estava buscant una història per a un reportatge a ‘The New Yorker’, la va trobar en aquella petita granja als afores d’un petit poble anomenat Holcomb i va decidir traslladar-se allà acompanyat de la seva amiga de la infància, Nelle Harper Lee, que ben aviat també es faria famosa amb la publicació de ‘Matar un rossinyol’. 

Molts anys després, en una entrevista, Capote va comentar que, si hagués sabut el que li oferia el futur, «n’hauria sortit ràpidament, com un ratpenat de l’infern». Exagerava, naturalment, amb el seu habitual estil hiperbòlic i colorista perquè el que li oferia el destí era l’escriptura d’‘A sang freda’, una de les grans novel·les americanes del segle XX, pionera de l’actual auge del ‘true crime’ i un èxit universal en vendes que, cas rar, va ser ratificat també per la crítica. I, tot i que no va inventar el periodisme narratiu, tal com ell sostenia, sí que va obrir la porta al que molt poc després es coneixeria com a Nou Periodisme. En contrapartida, és fàcil dir que la implicació de l’autor en els fets va acabar per destruir-lo: les 8.000 pàgines d’investigació i, sobretot, la relació que va mantenir amb els assassins, Perry Smith i Dick Hickock, mentre es realitzava el judici el van sumir en un indissoluble dilema moral que va accelerar la seva depressió i la seva ansietat. 

Final en solitari

Després de publicar aquesta novel·la, l’autor es va deixar caure per una espiral d’autocomplaença, superficialitat, inoperància, drogues, alcohol que culminaria en la publicació d’un capítol del seu molt publicitat projecte ‘Pregàries ateses’, que havia de ser el nou ‘A la recerca del temps perdut’ i va acabar sent un grapat de xafarderies i maledicències contra les ‘socialités’ que l’havien acompanyat en els últims anys i que, traïdes, van acabar donant-li l’esquena i deixant-lo en la més absoluta soledat. 

La història de com es va escriure ‘A sang freda’ als llarg de sis anys –història que ha propiciat no una sinó dues pel·lícules, ‘Capote’ i ‘Infamous’– ha seduït de vegades molt més que la pròpia i superba novel·la, un experiment narratiu que exhibeix una precisió en les dades apuntalada en una escriptura afilada com un ganivet. 

Quan Capote va arribar a Holcomb, coincidint amb el funeral de la família Clutter, la figura diminuta com de follet de l’autor, el to atiplat de la seva veu i l’amanerament dels seus gestos, van provocar la burla entre els ciutadans que li van declarar una oberta hostilitat. Aquells ignorants pagesos no podien ser més lluny del món sofisticat en el qual solia moure’s l’escriptor. Per això l’ajuda de Harper Lee, algú amb menys ínfules i més empatia per la gent de camp, va ser inestimable en les entrevistes que van fer a l’hora de guanyar-se la confiança de la població. Cosa que va acabar passant quan es van acostumar i es van deixar seduir pel rar carisma de l’escriptor.

Simpatia pel diable

Però el gran ‘tour de force’ periodístic va ser connectar amb els criminals, que van ser atrapats sis setmanes després dels assassinats. Dick Hickock era un individu fanfarró i mesquí, no gaire llest, un «lladre barat» com el va definir l’investigador de l’FBI que supervisava el cas. Perry Smith tenia més ambició, presumia de tenir maneres i més compassió, a la seva manera. Quan va degollar el ‘pater familias’ li va posar abans un coixí perquè estigués còmode, mentre pensava que «era un home molt educat». Harper Lee, segons explica el biògraf Gerald Clarke, es va adonar de com en les trobades entre l’autor i el criminal s’establia un paral·lelisme curiós: tots dos, de poca estatura, amb una mare alcohòlica, un pare absent i ridiculitzats pels altres, «van veure en l’altre l’home que haurien pogut ser».  

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

La relació entre ells va ser confusa i intensa i va descentrar interiorment l’autor, que va voler guanyar-se la confiança de l’assassí simulant que creia en la seva innocència per obtenir-ne informació. Ja molt a prop del final, amb l’obra escrita en tres estius a la casa que va llogar a Palamós, a la Costa Brava, Capote es va veure atrapat entre el desig que es publiqués la novel·la i el convenciment que allò no podria ser fins que la parella, que el consideraven amic i benefactor, fos ajusticiada. L’execució es va produir el 14 d’abril de 1965. El setembre d’aquell mateix any es va publicar a ‘The New Yorker’ la primera de les quatre entregues de l’obra, que a l’any següent, acompanyada d’una espectacular promoció, tindria format llibre. Un llibre que, va confessar, a l’autor no li va resultar tan difícil escriure com haver de viure amb aquest.