La rumba catalana, en el camí cap a la Unesco (3)
Quan la rumba catalana va sortir a la conquesta del món
Peret va ser el primer gran impulsor internacional del gènere, a través d’esdeveniments com el Midem, de Cannes, o el Festival d’Eurovisió, i va traçar un camí transitat per diverses generacions de rumbers, de Los Amaya a Los Manolos, i d’allà als francesos (d’arrels catalanes) Gipsy Kings, que resulten ser els ambaixadors globals més incontestables
L’edat d’or de la rumba catalana, de l’A a la Z
La candidatura de la rumba catalana a la Unesco, en perill després de topar amb el Ministeri de Cultura
En el Festival d’Eurovisió del 1974, Peret i els seus van actuar amb tota una orquestra dirigida per Rafael Ibarbia, però a les seves rumbes no els feia falta gaire fanfàrria per deixar empremta allà on anaven. «Home, allà l’orquestra va ser un reforç i la cançó així agafava una altra empenta, però quan actuàvem per Europa, anàvem amb la guitarra i les palmes, i res més, i això era el que agradava», explica un dels ‘palmeros’ que va trepitjar aquella nit l’escenari de Brighton, el docte Peret Reyes, que durant 38 anys va acompanyar Pere Pubill Calaf (el seu padrí) per mig món.
Guitarra en ventilador i el taca-taca-taca dels ‘palmeros’, rumba catalana en format cru: això era el que feia arrufar les celles a tort i a dret. D’Alemanya a Veneçuela, un país on van anar «vuit o nou vegades». Gales a sales de festes i molts platós televisius, quan els artistes cobraven per cantar davant de les càmeres. La ‘troupe’ va arribar a travessar el Teló d’Acer, i es va anotar el Gran Premi del Disc del 1968 en el Festival de Sopot (Polònia). I després va viatjar a la Romania de Ceausescu, recorda Peret Reyes. «On cada matí vèiem un individu vestit de negre que ens seguia».
De Cannes al cel
La primera projecció internacional de la rumba catalana té, en fi, molt a veure amb Peret, amb aquella pica a Flandes que va ser la seva actuació al Midem, la fira de la indústria musical situada a Cannes, el 1967. Aquell dia, després d’un bolo atòmic, la seva companyia, Discophon, va firmar contractes a discreció per publicar els seus discos a diversos països. I d’aquí van sortir gales sonades com la del londinenc Palladium, muntada per la BBC, junt amb figures com Paul Anka i Françoise Hardy. Temps de l’èxit ‘Una lágrima’.
Un altre pioner, Chacho (Josep Maria Valentí), també va travessar l’Atlàntic, com farien Rumba Tres. I Los Amaya i el seu ‘Vete’ (ja el 1978) van arribar a les radiofórmules de països com Israel i el Japó. I què es pot dir de les penes d’Antonio González, El Pescaílla, amb Lola Flores, fa notar Lluís Cabrera, el fundador del Taller de Músics, que, desafiant certes ortodòxies, defensa que «la rumba catalana s’acosta al flamenc, i de l’aproximació ve el plaer».
The Rockin’ Rumberos
Així va ser notable la difusió internacional d’aquesta música des de finals dels 60 fins al llindar dels 80, una dècada en la qual va patir certa fosa. Però un nou auge rumber va arribar amb Los Manolos, que amb Peret i Los Amaya, van proclamar davant el món la «Barcelona poderosa» en el tancament dels Jocs del 1992. D’aquí, a fer gires per Llatinoamèrica i Europa. Al Regne Unit els van presentar com a The Rockin’ Rumberos from Barcelona 92.
Més operacions ‘for export’: les de Sabor de Gràcia, que han constatat la sorpresa que causa el ventilador en territori tropical. «Els salsers de Puerto Rico, músics com Luis Perico Ortiz, que ha tocat amb Tito Puente, quan em veuen tocar sempre em diuen: ‘a veure, torna a fer això amb la mà’», testifica Sicus Carbonell. I no podem deixar fora la digestió rumbera feta per les generacions de la música mestissa, grups amb pulsió internacional: Ojos de Brujo, La Troba Kung-Fú, Gertrudis, La Pegatina... El mateix Manu Chao hi va coquetejar en la seva ‘Rumba de Barcelona’. I Cathy Claret, artista encoratjada en la comunitat gitana del sud de França, reconeguda al Japó amb la seva suau rumba-pop.
De Hollywood a Dubai
De fet, a la pregunta de quina figura ha portat la rumba catalana a més racons del planeta, la resposta apunta a l’altre costat del Pirineu: elsGipsy Kings. «Vas al Japó i canten ‘Volare’ en la versió rumbera. Són, sens dubte, els rumbers més internacionals», certifica Josep Gómez, de Los Manolos (i director del segell Ventilador). Tot i que la rumba d’aquests francesos amb arrels catalanes plantegi objeccions als més puristes. En l’actualitat hi ha tres versions dels Gipsy Kings que operen sota diversos lideratges, i que tant poden actuar al Hollywood Bowl com a l’Òpera de Dubai. Una d’aquestes, la de Nicolás Reyes, va ser la que va intervenir com a convidada en els recents concerts de Coldplay a Barcelona.
Amb tot, la rumba catalana s’ha anat propagant arreu del món sense plans mestres ni estratègies de despatx. «Ha arribat a ser alhora molt nostra i molt internacional, però hauria pogut arribar molt més lluny si hagués tingut el suport de ministeris i institucions», cavil·la Amadeu Valentí, president de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, sospirant, i batallant, per l’oportunitat que podria brindar a aquesta música la bolla de la Unesco.
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
