El món als seus peus: per què tots hem acabat estimant Taylor Swift

També l’oficina de l’FBI de Washington va aprofitar el llançament del tercer dels discos que Swift ha regravat per reprendre el control que va perdre dels seus sis primers treballs d’estudi per posar en marxa la campanya ‘Speak Now (FBI’s Version)’, que insta els ciutadans a col·laborar donant informació.

Les referències a Swift van abundar, igualment, en la vista que va tenir lloc al gener al Senat dels Estats Units quan, després de la debacle que va viure Ticketmaster al posar a la venda les entrades per als concerts als Estats Units (problemes que s’han repetit en altres llocs, com França), es van tornar a posar sota els focus les pràctiques monopolístiques de l’empresa i de la seva matriu, Live Nation.

La tendència a les referències a Swift ha calat també en algunes de les nombroses iniciatives legislatives posades en marxa a nivell estatal i federal als EUA, que demostren el pes polític que arrossega Swift. I aquest impacte en les més altes esferes del poder representa només un dels elements que ratifiquen l’autèntic fenomen, polifacètic i de gran abast, en què s’ha convertit la cantant de Pennsilvània als seus 33 anys.

Ruptura de paradigmes i llaços infrangibles

Fa 17 anys que Swift, instal·lada en l’adolescència a Nashville gràcies al decidit suport dels seus pares a la seva carrera, va irrompre en el ‘country’ amb un disc de nom propi que va trencar els paradigmes que equivocadament establien que no era música per a nenes i joves.

A qui Swift va atrapar en aquells inicis no l’han abandonat. Amb cada disc, amb cada incursió a nous terrenys, amb cada reinvenció i cada pas de la seva evolució, s’ha anat reforçant aquest vincle, alhora que s’hi han anat sumant seguidors i, sobretot, seguidores.

En part té a veure que comencés a utilitzar com ningú abans que ella en el panorama musical la tecnologia per intensificar els llaços, primer amb MySpace i Tumblr, després amb Instagram i TikTok. Lucian Grainge, responsable del seu actual segell, Universal, està convençut que «la manera en què utilitza tecnologia per crear una connexió autèntica amb els seus fans en moltes formes ha definit la indústria musical moderna».

També Swift ha aconseguit com pocs demostrar-se excepcionalment adepta a l’hora de moure’s en una cultura del pop que ha evolucionat per exigir una mica més que un mer treball musical. Avui, quan tot s’ha convertit en una espècie de joc de múltiples participants, en el qual o dones una cosa especial o corres el risc de perdre’t com una llàgrima a la pluja torrencial d’oferta, ella ha fet de cada aparició, cada cançó, cada vídeo o cada missatge a les xarxes una espècie de puzle. Els seus oients són com Sherlock Holmes, buscant missatges ocults, significats amagats... «Els he entrenat per ser així», reconeixia ella en una ocasió.

Més enllà de la música

En el fenomen Swift, que ja ha superat Barbra Streissand com l’artista amb més discos en el número 1 (12), hi ha una cosa que va més enllà de tot això. Recentment una psiquiatra firmava a ‘The New York Times’ un article d’opinió explicant com Swift l’ha ajudat a transformar la seva pràctica, especialment amb nenes, adolescents i joves. Les seves lletres netes treuen preocupacions a pares, però també, lluny de la ironia o aparentment d’un enfocament intel·lectual, diuen a les oients que no hi ha sentiments correctes o equivocats.

Ann Powers, una crítica de la ràdio pública NPR, ha assegurat per la seva banda que Swift és «molt més innovadora del que la gent li reconeix» a una artista de treball precís, que alguns veuen com a massa assajada, mancada d’espontaneïtat genuïna. «Va mirar com els joves formen les seves identitats, les seves regles, i va descobrir una manera d’escriure cançons que parlaven a això i honraven el llinatge del cantautor confessional», va explicar l’experta.

L’assagista B. D. McClay, mentrestant, va escriure a ‘The Washington Post’ que Swift, en la seva presentació de si mateixa en el seu art, ha construït «una finestra que és de fet un mirall. Mires el món emocional de la seva música, però tot el que veus és a tu mateixa». I la seva opinió és que «part de l’atractiu de Swift batega en aquesta contradicció».

Swift és també l’artista que entre el 2014 i el 2017 va treure tot el seu catàleg de Spotify, recordant que «per les coses valuoses s’ha de pagar» i que «la música no ha de ser gratis». És qui el 2018 va arribar a un acord amb Universal que la fa propietària de tota la música que grava. I és qui es va llançar en una croada feminista contra Scooter Braun, l’home que a desgrat seu es va quedar els drets dels seus sis primers màsters, ficant-se en el projecte de regravació. Alhora que recuperava el control, fent que qualsevol que vulgui utilitzar aquesta música hagi d’utilitzar les noves versions, educava els joves en la qüestió de drets musicals i convertia en una qüestió ètica, i lucrativa per a ella, el suport als nous vells discos.

Les regnes d’un imperi

Després hi ha una cosa com ‘The Eras Tour’, la seva primera gira en cinc anys, amb 52 concerts als EUA i 54 de de moment planificats a la resta del món, a què no es pot descartar que en sumi més. En tres hores i quart recorre 44 cançons de 10 discos, tota una trajectòria. La magnitud dels espais i aforaments de desenes de milers de persones no impedeixen que les assistents surtin lloant la sensació d’intimitat. I en estadis esportius que solen traspuar testosterona es viu el que s’ha qualificat de «feminitat joiosa».

Filant molt prim, Swift ofereix alhora alguna cosa amb aires de vella escola i una cosa que manté alimentat l’algoritme. Utilitzant les paraules de Tyler Foggatt a ‘The New Yorker’, «ha creat un espectacle, una experiència de vida real en format llarg en una època dominada per contingut ‘online’ de format curt, tot i que la gira està també perfectament dissenyada per ser consumida ‘online’».

Segons càlculs que ha fet ‘The Wall Street Journal’, sense tenir les dades oficials, cada concert deixa uns ingressos d’uns 13 milions de dòlars, dels quals després d’afrontar despeses Swift es queda entre un 40% i un 60%. Si s’hi suma també el que obté de benefici per la venda de marxandatge, i també després de restar els costos, això fa que es calculi que amb la gira acabarà guanyant entre 400 i 600 milions.

 

Objecte d’estudi

No és estrany que Swift s’hagi convertit en objecte d’estudi. Stanford és una de les universitats que, com el Berklee College of Music, NYU (que li va donar un doctorat el 2022) o la de la Universitat de Texas a Austin s’ha sumat a oferir classes que posen Swift en el seu epicentre, ja sigui estudiant la seva escriptura i la seva composició o la seva carrera en relació amb el feminisme, la raça i la indústria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També té atenció d’economistes com Paul Krugman, que la utilitzava fa unes setmanes per comentar la indústria de la música en viu, o de mitjans especialitzats en negocis com Bloomberg o el ‘Journal’. En el primer es pot trobar un vídeo analitzant les «swiftonomics» i el segon ha bussejat en les lliçons que permet aprendre sobre el negoci Swift, que els seus fans anomenen amb afecte «reina capitalista».

A diferència d’altres artistes com Rihanna, no ha diversificat el negoci. Continua profundament involucrada i s’envolta per un limitat cercle estret d’assessors i confidents, incloent-hi els seus pares. I no li ha anat malament: segons ‘Forbes’ és la segona dona més rica en la música, amb 740 milions de dòlars de fortuna.