Reggae: molt més que Marley i porros i el contrari de bon rotllo

Don Chufo tenia una pista de ball giratòria des de la qual Ragna i companyia intentaven no perdre detall del que passava a la cabina del ‘discjòquei’. «Anaves fent voltes i quan veies un disc amb la palmera d’Island [el segell discogràfic fundat per Chris Blackwell, fonamental en la difusió de la música jamaicana] a la galeta, sabies que venia un tema de reggae», explica. En definitiva: «Em vaig adonar que havia descobert una música que tenia un tercer pla, tenia volum, mentre que tot el que havia escoltat fins aleshores era en dues dimensions».

Febre curta

El reggae va viure una febre a Espanya que va tenir com a moment culminant l’actuació de Marley a la plaça de toros Monumental de Barcelona el 30 de juny de 1980. L’artista va morir menys d’un any després i amb ell va morir el reggae a Espanya a efectes populars. Marley va ser un cas extrem i fals fora de mida d’alfa i omega d’un gènere musical. Ragna i altres creients van iniciar la clàssica vida a les catacumbes dels aficionats espanyols a músiques secretes en els 80: compra de discos i fanzins per correu a l’estranger, excursions a Andorra o el País Basc francès a la recerca del mateix material, persecució de la premsa musical britànica, en el cas de Ragna el ‘New Musical Express’, que algunes setmanes trobava als quioscos de la Rambla i d’altres no.

Alguns d’aquests creients es van fer evangelistes del reggae, a poc a poc van anar contactant entre ells i a finals dels 90, quan la situació ja no era tan hostil, Txarly Brown va comentar amb Ragna que seria interessant escriure una història del reggae. Amb el segon com a coordinador i textos de diversos autors (el mateix Ragna, Carlos Monty, Doctor Decker i Lord Dick, Iñaki Yarritu, Luis Lapuente... ), l’enciclopèdia estava llesta el 2002. Congelada durant 21 anys per diferents motius, per començar per la magnitud, ‘La isla del tesoro. Historia de la música jamaicana del siglo XX’ (Caligrama) veu ara la llum pràcticament tal qual.

Era preinternet

¿Té sentit una obra de l’era preinternet (o gairebé), en què «més o menys cada línia va suposar aixecar-se per consultar un disc», en temps de superabundància d’informació i música? Ragna pensa que sí, i no només perquè què ha de pensar i perquè tanta feina «no es podia quedar en un calaix».

«El que es troba a internet està molt fragmentat i aquest llibre ho compila tot», comença a argumentar. A més, prossegueix, «la riquesa de la música jamaicana, amb mil subestils, és brutal, igual que la seva influència en la música popular de tot el planeta; no obstant sempre se l’ha menystingut. Per exemple el hip-hop no es pot entendre sense el reggae. Els primers que van començar a recitar sobre bases musicals alienes van ser els ‘dj’ jamaicans. No és casualitat que DJ Kool Herc, les festes del qual al Bronx s’assenyalen per celebrar aquests dies el 50è aniversari del naixement del hip-hop, sigui un immigrant jamaicà». També s’ha de mirar Jamaica per trobar-hi l’origen del sàmpler i de la remescla, així com del drum and bass i el dancehall, sense anar gaire més lluny.

Producció descomunal

La producció musical de Jamaica és sens dubte descomunal per a una illa que no arriba als tres milions d’habitants, pobre a més. ¿Hi ha cap explicació perquè sigui ‘La isla del tesoro’, títol que també al·ludeix a Treasure Isle, pioner segell discogràfic fundat per Duke Reid? «No en tinc. Potser és tan senzill com que qui canta els seus mals espanta. O que cantaves o et mataven. Tot i que si cantaves pensaven que eres ric i et mataven també. El cert és que un percentatge enorme de la població està ficat en la música d’una manera o una altra, com a productor, cantant, músic, agent, operador de ‘sound system’, ‘dj’ radiofònic... I no només negres. Descendents d’immigrants xinesos, indis i blancs van ser dels primers a impulsar la música jamaicana. Va ser una espècie de capitalisme al marge del capitalisme».

Música revolucionària

Notícies relacionades

La Bíblia reggae que va trigar 26 anys a sortir a la llum

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

El negoci musical era sens dubte pur ‘Far West’, pistoles incloses. I això ens porta a una altra raó de pes per desempolsegar el volum: la pervivència del clixé del reggae com a música de bon rotllo, porros i platges paradisíaques. Quan és música de gueto i com a tal violenta, per no parlar de les arestes masclistes i homòfobes. «És clar que ens quedem a la superfície –diu Ragna. ¿Per l’anunci de Lois [que utilitzava la música de ‘Three little birds’, de Marley, una cançó en efecte positiva]? ¿Pel porro de la contraportada de ‘Kaya’, el primer disc famós de Marley a Espanya? No ho sé. Jamaica va ser durant temps un dels països més violents del món i Marley va ser el primer artista que per ser artista va patir un atemptat, ja després vindrien els atemptats contra artistes de raï a Algèria. El reggae no era música protesta, era música revolucionària. La novel·la ‘Breve historia de siete asesinatos’, de Marlon James, t’ho diu claríssim: la vida humana no valia res a la Jamaica dels 70».

Com a promotor de concerts, Ragna va portar a Espanya Lee Perry, Skatalites, Burning Spear, Luciano i un llarg etcètera. Sempre a través dels seus representants europeus. «Només aniria a Jamaica per negocis, i no em va fer falta –assenyala Ragna. Com a visitant, ni parlar-ne».