La Bíblia reggae que va trigar 26 anys a sortir a la llum

En aquest estat de les coses, aquest volum de 560 pàgines titulat ‘La isla del tesoro. Historia de la música jamaicana del siglo XX’ ens porta als temps en què les guies i enciclopèdies musicals es confeccionaven de manera analògica, a partir del material acumulat per l’autor al llarg dels anys: publicacions especialitzades, llibres caçats en viatges, discos portadors de crèdits i textos informatius... i la memòria i el criteri construït a cop d’audició, de concert, de conversa.

Tot ha resultat ser molt viscut, molt minuciós i, sobretot, molt lent al voltant d’aquest llibre, començant pel seu delirant tempo editorial, ja que la iniciativa d’escriure’l va sorgir el 1997, es va acabar de redactar el 2002, va afrontar intents de publicació el 2006 i 2012, i és ara quan veu la llum, 26 anys després. La idea original va ser de Txarly Brown, difusor pioner de la música jamaicana a Espanya amb el fanzín ‘FBI’ (‘Fuentes Bien Informadas’) que, llavors, en els 90, dissenyava la revista alternativa ‘Factory’, editada per ‘Rockdelux’. Aquesta capçalera va considerar publicar-lo, però diferents esculls es van anar succeint. Problemes amb la lectura d’arxius en formats obsolets, extensió desorbitada del text (2.000 folis), augment constant del preu del paper...

Però ‘La isla del tesoro’ és per fi entre nosaltres, gairebé contra tot pronòstic. Gràcies a la perseverança del seu coordinador, Jordi López, Ragnampaisser, reconegut activista d’aquestes músiques, en aliança amb un altre gran ‘connaisseur’, Carlos Monty. I amb l’ajuda decisiva de Filippo Giunta, director del festival Rototom, de Benicàssim, referent europeu del reggae i voltants, que ha finançat l’edició. Obra coral, amb una desena de coautors de reconegut historial.

Llibre sense precedents en castellà, amb pòsit, que transmet amor per la intrahistòria sonora jamaicana, es queda en l’any 2002, però potser no és greu, perquè des d’aleshores «el reggae ha anat cap avall i ha derivat en un ‘Caribe Mix’», m’assegura Ragnampaisser. Tot i que el dancehall està avui en boca de figures com Bad Gyal, cal dir. Sigui com sigui, parlem de la «música nova» més rellevant del segle XX, «juntament amb la rumba», afirma ell, que va ser ‘tour mànager’ de Peret en els seus últims anys. Però aquesta ja és una altra història.

 

Notícies relacionades

Reggae: molt més que Marley i porros i el contrari de bon rotllo

El Sant Jordi dels ‘best sellers’ de soca-rel: Propietats, Bosch i Falcones contra tots els altres