Prigojin, mercenari i cineasta

Adolf Hitler i Joseph Goebbels van entendre de seguida que el cine era l’arma propagandística més poderosa. En els primers temps del Tercer Reich van dissenyar, amb astúcia innegable, un pla de producció per al cine alemany que enaltia les virtuts de la raça ària i qüestionava virulentament els seus països rivals, Anglaterra en especial –fins i tot van fer el 1943 una versió de l’enfonsament del ‘Titanic’ en la qual l’únic que preveu l’accident i no li fan cas és un ciutadà alemany–, a més de convertir el 1940 una versió completament adulterada de la novel·la ‘El jueu Süss’ en una de les principals pel·lícules antisemites de la història.

 Benito Mussolini també va donar curs a la seva exaltació cinematogràfica del feixisme i va impulsar el denominat cine dels ‘telèfons blancs’, comèdies i drames de pur escapisme i adotzenament ideològic per blanquejar el sistema. Francisco Franco va copiar el model durant la dictadura espanyola amb els grans fastos patriòtics de Cifesa i títols com ara ‘Raza’, guionitzat per ell mateix i convertit en dogma del seu ideari. Però el cine com a propaganda política no ha sigut només patrimoni dels feixismes europeus: Els Estats Units van inculcar no poques de les seves idees a través de la maquinària de Hollywood a més d’incentivar en la primera meitat dels 40 el cine de propaganda antinazi i d’exaltació dels valors capitalistes.

Cine per desinformar

El que sorprèn en el cas de Ievgeni Prigojin, responsable de l’organització de mercenaris russos Grup Wagner, és que sigui ell, un dels nefastos personatges que dirigeix el negoci de les armes i de la guerra, el mateix que dissenya les línies mestres d’una sèrie de films de propaganda prorussa, pro-Putin. Acaba de saltar la notícia que Prigojin, enfrontat des de fa temps no tant a Vladímir Putin com al seu ministre de Defensa, Serguei Xoigú, a qui qualifica d’absolutament ineficaç en qüestions de guerra, és darrere d’alguns films que serveixen la causa de la desinformació general propugnada per Putin. El cine convertit de nou en el mitjà més poderós per expressar idees, enaltir valors i falsejar esdeveniments.

 El cavall de batalla d’aquest nou cine de propaganda és la pel·lícula en ‘streaming’ ‘The best in hell’ (‘Luchshiye v adu’), estrenada l’octubre passat a Rússia i produïda per la firma Aurum. El film se centra en una batalla acarnissada per conquerir una ciutat europea indeterminada, tot i que no resulta gaire difícil imaginar que pugui tractar-se de qualsevol localitat d’Ucraïna. De fet, alguns analistes nord-americans i europeus ja han dit que la cinta recrea el setge a la localitat ucraïnesa de Mariúpol, un dels assentaments estratègics de la contesa.

 La particularitat d’aquesta pel·lícula extremadament realista quant a les escenes d’enfrontament bèl·lic és que un dels seus dos guionistes és Aleksei Nagin. No és un nom que passarà als annals de la historiografia cinematogràfica, però és un personatge que té el seu què. Es tracta d’un exsoldat rus que va passar a les files del Grup Wagner i va participar de manera activa en els primers xocs a Ucraïna. Recolzat per Prigojin, va deixar el rifle, la metralladora, el llançagranades o el que portés, per suplir-ho per l’escriptura.

 Un mes abans d’estrenar-se la pel·lícula, Nagin va morir en una de les escaramusses entre russos i ucraïnesos a prop de la ciutat de Bakhmut. El Govern rus va posar en marxa ràpidament tota la seva maquinària glorificadora i li va atorgar de manera pòstuma la condecoració a l’Heroi de la Federació Russa. És un honor associat generalment a mèrits heroics en combat i que també va ser concedit a Prigojin.

A la República Centreafricana

Ja abans d’esclatar el conflicte amb Ucraïna, Putin s’havia servit de la logística cinematogràfica de Prigojin i el Grup Wagner. El 2021 van produir ‘Tourist’, film fet pel mateix director de ‘The best in hell’, Andrei Batov, que glorifica directament, sense cap dissimulació, el grup de mercenaris durant les seves activitats a la República Centreafricana, en aquest cas, com instructors de combat. La pel·lícula es va estrenar al maig a Rússia, va ser doblada al sango (idioma cooficial de la República Centreafricana) i presentada en olor de multituds en un estadi de la capital del país. Convé dir que aquesta república africana ha sigut una de les fonts de la riquesa personal de Prigojin, ja que algunes empreses associades al seu nom –i en té unes quantes, oficials o com a tapadora– s’han dedicat a l’extracció de diamants i altres minerals valuosos.

Prigojin produeix pel·lícules d’exaltació guerrera des del 2019, quan el conflicte ja s’estava coent i la resta del món continuava sense assabentar-se’n. Aquests productes copien el model dels anomenats films ‘boeviki’ dels anys 80 i 90, cintes d’acció generalment de baix pressupost destinades a glorificar els heroics soldats russos en enfrontaments ben diversos. Sembla que un altre dels models a seguir és la hollywoodiana saga ‘Rambo’, ideada i protagonitzada per Sylvester Stallone. Els extrems ideològics sempre s’acaben tocant. Dolph Lundgren també ha estat associat a algunes campanyes de Prigojin.

 La primera de les produccions de Prigojin, que mai apareix en els crèdits malgrat ser d’una manera o una altra l’instigador, o l’ideòleg, dels projectes, va ser ‘Shugaley’. Aquest film està centrat en un dels seus col·laboradors més estrets, Maxim Shugaley, màxim responsable de l’Agència d’Investigació d’Internet, l’empresa pròpia amb la qual Prigojin va intentar influir en les eleccions nord-americanes de 2016 difonent notícies falses.

Shugaley defineix per si sol la cara fosca de l’actual sistema rus. A ‘The Wall Street Journal’ parlaven d’ell com d’investigador de camp o espia, va ser un dels primers russos a arribar a Kabul quan els talibans van prendre el poder, va estar empresonat a Líbia i va servir els interessos del Kremlin a l’Afganistan. Amb aquesta pel·lícula, de fet un relat biogràfic segons les normes establertes, el líder del Grup Wagner no tenia objeccions a blanquejar la seva pròpia realitat i la dels seus. Mentre als Estats Units fan biopics d’estrelles musicals, a Rusia Prigojin els dedica a ominoses personalitats a l’ombra del poder establert.

 L’islam tampoc s’ha deslliurat de les ires cinematogràfiques de l’home que ha posat en perill Putin. A ‘Granit’ (2021), el Govern de Moçambic demana ajuda al Govern rus per lluitar contra els terroristes islàmics i el màxim representant del país no dubta a enviar un contingent de mercenaris liderat pel comandant amb un apel·latiu granític que dona títol a la pel·lícula.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I la cosa no acaba aquí. Del mateix any és ‘Blazing sun’ (‘Solntsepyok’), film que ha sigut vist com una espècie d’esbós a la invasió russa a Ucraïna. El seu protagonista és un home que viu en una de les principals ciutats del Donbass, Lugansk. El 2014 es troba immers en els conflictes de la regió. Va combatre a l’Afganistan i no vol tornar a empunyar les armes, però una sèrie d’esdeveniments que posen en perill la seva família l’obliguen a prendre decisions dràstiques.

Res nou. El cine nord-americà ha fet centenars de pel·lícules a partir del mateix concepte. Ara les fan a Rússia els amics i col·laboradors d’un individu que organitzava càtering per als sopars de Putin amb dignataris estrangers reconvertit en un senyor de la guerra revoltat.