¿La rumba catalana és un gènere musical?

Dir que la rumba catalana no és un estil propi i forma part de la rumba antillana seria com afirmar que el reggaeton és només dance hall llatí. I negar-li la categoria de gènere per la connexió amb la rumba flamenca també és erroni. Entre altres coses, perquè tot i que el flamenc va influir en la rumba catalana (per molt que algú ho negui), aquesta encara influiria moltíssim més en qualsevol tipus de música ‘cañí’. Sense la seva eclosió dels seixanta no s’entendria el pop gitano. Ni l’esdevenir d’un art flamenc que la desconsiderava fins a la marea que ‘Entre dos aguas’ va aixecar.

¿Un estil viu? Més per la presència en altres estils que en si mateixa, però prou perquè no sigui forassenyat pensar en la possibilitat d’un futur nou esplendor. Com ha passat amb tants gèneres renascuts quan es donaven ja per enterrats: com li va passar a la sarsuela o ha passat amb el soul, o aquests ‘corridos’ mexicans de què tant es parla avui. I podrem cantar el ‘no estaba muerto’ amb veritable propietat.

És clar que sí. Potser Puigdemont fica l’assumpte en el paquet de negociacions i surt com a rumba catalaníssima... Jo vaig participar en el primer projecte del flamenc per a la Unesco que va dirigir Ortiz Nuevo i que va posar en evidència tota aquesta matraca universalista; no el van donar en aquesta ocasió perquè volen sentir plorar pel que s’està perdent i d’aquesta ploradissa en surten després els reconeixements que poc signifiquen –encara recordo Mercé dient que a ell de la Unesco no li havia arribat ni un duro. ¿Catalana? ¿Per què no? El que importa és com l’anomena la gent, no si és una veritat musicològica; si es parla de soleás de Triana o de fandangos de Huelva, ¿per què no de rumba catalana?

La base musicològica és la mateixa i la construcció social igualment; els vells terrissers de Triana no cantaven aquesta soleá perquè vingués amb el fang, doncs igual al carrer de la Cera i a Gràcia. Cortijo (músic porto-riqueny que actuava a Barcelona poc abans de les gravacions de Peret i Chacho i que portava en el seu repertori molts dels primers ‘hits’ de la rumba catalana que ell havia gravat ¡15 anys abans!) va tenir tant a veure com Peret i Chacho i què importa això; Cortijo pensava que li devia la bomba als flamencs quan era al revés, passa també amb la rumba i molts músics cubans. Els flamencs ho deuen tot al Carib.

Crec que la rumba catalana sí que té entitat pròpia com a gènere musical des del moment en què s’equipara a altres gèneres que han desenvolupat la pròpia amb el pas del temps a causa de la seva repercussió musical, mediàtica i social. Aquest és el cas de la rumba congolesa, i per comparació sí que podria justificar la candidatura de la rumba catalana a ser considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La qüestió és que els dos gèneres (relativament joves) tenen un clar precedent en la veterana rumba cubana, considerada amb el mateix guardó, i a la qual s’equipararien en importància. D’altra banda passaria exactament el mateix amb un gènere tan ric, variat, extens i internacional com el flamenc, també amb bastant més recorregut i que ja va ser considerat amb el mateix reconeixement fa 10 anys i al qual tant deu la rumba catalana. Una altra història és la qüestió dels cognoms que es posin a la rumba, quines definicions es generen i com d’excloents poden arribar a ser aquestes etiquetes, sobretot quan parlem d’una expressió artística musical, no d’una ciència.

La rumba catalana és un dels pocs gèneres musicals nascuts en un medi urbà a l’Europa del segle XX. Això no és fútil, al contrari, ofereix un segell distintiu molt important. Un codi musical acceptat per tots i que identifica la rumba catalana és el ventilador.

Si es dona per bo que la criatura va venir al món al voltant de 1950 a Barcelona (Gràcia, el Raval, Hostafrancs), s’hauria d’investigar quant va durar l’embaràs i com la parentela familiar (besavis, avis i pares) va engendrar els seus respectius fills fins que, entre uns i d’altres, van crear aquest gènere musical. Suposo que hi deu haver estudis en el sentit que apunto tot i que un servidor no els conegui. No seria sobrer recordar que, a més dels elements i codis musicals, el forn n’havia de contenir d’altres que es connecten amb l’antropologia i la sociologia. 

La criatura neix als bressols de les famílies gitanes dels barris barcelonins abans citats. És probable que estudiosos de renom posin en dubte aquesta afirmació. Res a objectar. Debatre, dubtar i aprendre és consubstancial a l’evolució humana. 

Crec que l’etnomusicologia, a l’estudiar la relació entre diferents comunitats i el paper que juguen les músiques d’aquests col·lectius per separat i en col·laboració, hauria d’aportar llum sobre les dades que falten per concretar una anàlisi profunda de l’entitat musical i social de la rumba catalana. La tesi doctoral de María Jesús Castro (UB, Geografia i Història, Departament d’Història de l’Art), presentada el 2010 amb el títol ‘La rumba catalana y el flamenco como marcadores culturales de los kalós catalanes de Barcelona’, assenyala que la significació de la rumba catalana és «equivalent a gitano català però, sobretot, a català, com a individu que viu en un territori amb una determinada cultura diferenciada dels paios no catalans i dels calós no catalans».